I què, de les aigües i dels vents?

I què, de les aigües i dels vents?

a l'Andrea 

I què, si totes les nacions del món cridessin el meu nom?

No valdria el mot per res si en ell no hi hagués un gram d’amor

I què, si aquells que tinc al meu voltant es posessin tots de genolls?

Si els guiés el temor no valdria el gest per res i jo mereixeria, com un tirà, la mort.

I què, si les mans de qui m’ha donat la vida tremolessin a la meva visió?

Llavors potser ja no valdria jo per res,

ni cap dels meus pensaments, ni cap de les meves accions.

I què, si esborrem totes les fronteres?

d’aquí endins –senyalo el cor-

i d’allà enfora –miro a l’horitzó-

I fem l’un de l’altra,

el refugi merescut

de les nostres ànimes errants.

I què, si no tinc res en aquesta vida magra?

Tan sols l’esforç dels meus músculs de cavall vell de granja,

i l’enginy trossejat de qui ha vist, sentit i dit ja massa.

I què, si em veig abocat a una vida de solitud?

Serà més trista i grisa si no la comparteixo amb tu

però bé l’hauré de viure igual

fins l’últim bri de voluntat.

I què, si algun dia he de marxar?

Doncs si no hi ha més una àncora a la que agafar-me

tan se me’n dona si com el vent vaig

de mestral o vaig de gregal.

Potser ara és l’hora de pensar si queda algú

que enlloc de maldir vulgui parlar

i defensar el meu honor i lloar la meva vàlua.

I què, si esborrem totes les fronteres?

d’aquí endins –senyalo el cor-

i d’allà enfora –miro a l’horitzó-

I fem l’un de l’altra,

el refugi merescut

de les nostres ànimes errants.

I què, si el guardià falla i ja no em llevo més?

I què, si mil dimonis se m’emporten al infern?

I què, si el preu per esborrar la tristor del teu rostre

i el nus que t’oprimeix el front, el pit i la gola

és vetllar el teu son de sol a sol

o potser viatjar més enllà,

a l’altra banda de tot plegat?

I què si l’eternitat dura només un instant?

Aprofitem-nos-en i amb les nostres abraçades

fem blegar un cop més les ones del temps i de l’espai.

I què, si a mi el que em fa feliç són la teva mirada,

el teu somriure, els teus petons

i els teus ulls blaus?

I què?

Què creus que trobarem si naveguem

al límit de les aigües i dels vents?

21/04/2017

Aviseu-me, doncs

Aviseu-me, doncs

Aviseu-me, doncs, si els lleons

posen mai tanques a la sabana

i els antílops sostres per tapar

el cel sobre les seves banyes,

només llavors deixaré de caminar

i em declararé vençut

i deposaré les meves armes.

Preveniu-me abans de que els tatuatges

esdevinguin buides convencions,

i no us deixeu de dir-m’ho

quan llegir ja no sigui perillós i dur

i tenir esbojarrades idees pròpies

no posi mai en problemes a ningú.

Crideu-me a la cara tan fort com pugueu

-que de ben segur em farà mal sentir-ho-

quan estimar no us sigui fàcil

i penseu que no en teniu més forces,

i jo us faré de llebre per seguir endavant,

i encara que sigui des de ben lluny

us deixaré el rastre del meu pas

que us marqui en la nit la direcció

fins que us pugueu posar al meu costat,

que no vull tenir-vos ni al darrera ni al davant,

sinó a la distància màxima d’un braç

per poder-vos allargar la mà si us cal.

I quan vingui el vertigen, que vindrà,

feu-me un xiulet i un tendre gest

i abaixarem el ritme i les pulsacions,

i deixarem que la realitat se’ns fongui

en una abraçada donada amb els braços

i tots cinc sentits i els nostres llavis

i amb les circumvolucions del nostre cervell

i llavors ja no ens caldrà dir res més

-i quan ja estigui tot dit

el record serà només una paraula-

i en el silenci que esdevindrà

sentirem també el batec del sagrat cor

dels rodamóns, el peregrins i els caminants

i tots els immigrants i exiliats des de segles ençà

i l’ànima sagrada de les autopistes

i dels camins i les dreceres

del cel, el mar i la terra,

i anirem a buscar l’horitzó

cap allà on es pon el sol

i uns i altres hi trobarem descans i refugi

i potser llavors podrem dir

que per fi hem trobat la nostra llar,

per un breu instant, comprendrem,

i una dolça veu ens donarà

la benvinguda a casa.

21/3/2017