Un pont per ser creuat

Un pont per ser creuat.

Què és autèntic? Què val la pena que sigui dit? I recordat? Quines paraules escollir? Com les direm? Seran noves? Seran nostres? Què ens fa diferents i tant semblants alhora? Es aquí des d’on hem de començar? La diferència que s’ha de salvar per establir una trobada? O la trobada que ens farà ser diferents? Així ha de ser? Què serà? Però primer, qui serè? L’ànima torturada? El cavaller de les rialles?  Es aquesta tant sols una màscara veneciana de dues cares? I tu, qui ets tu? Necessita el món el relat d’un altre jo? D’un altre “tu i jo”?

Si em miro, ara mateix –però no en aquest precís instant, aquí recolzat al llit, escrivint en la penombra d’un llum de tauleta- si em miro ara, dic, amb els ulls closos, em veig dempeus a l’extrem d’un pont. A sota, segur, hi ha aigua -un riu o la mar això ja no ho sabria dir- separant dos móns. Estic quiet, parat i fa tant de fred que em neteja fins i tot per dins. D'un tros enllà, hi ha una densa boira que oculta de la meva mirada el que hi pugui haver a l’altra banda.  La certesa d’un horitzó blau, electrificant. Tal vegada una promesa.

Començo a caminar pel pont sense gairebé adonar-me’n. A mesura que m‘allunyo del meu costat i de la terra coneguda, els meus ànims flaquegen i la meva voluntat trontolla. Però una suau brisa ja no em deixa tornar enrere i abans de desaparèixer, ve a recordar-me a cau d’orella amb un últim bufec, que toca ser valent. Quan marxa tot queda en una calma tensa, espessa i carregada d'estàtica. Decidit, m’endinso en la boira i quan m’envolta, ja no sé si vaig o vinc. De cop només puc sentir les meves passes com un eco llunyà, doncs l’espessor és tan gruixuda que sembla fins i tot esmorteir els sons. Un olor a aigua salada que gairebé puc mastegar m’omple el nas. Dec travessar un oceà immens. M’he de guiar a través de l’olfacte per mantenir-me lluny de la vora i no caure daltabaix, quan de cop, des de dins de la meva pròpia oïda m’arriba, rítmic com sempre, el metrònom que duc al cor. Cec i sord cap enfora, vaig posant un peu davant de l’altre fins que sento que he arribat al punt de no retorn -en el qual estic igual de lluny d’ambdós extrems- i pensatiu, m’aturo. Sento que necessito parar i assaborir el moment, esbrinar si puc veure quelcom que m’il·lumini.

Passen uns minuts interminables d’angoixa quan al firmament –si és que se’n pot dir així d’allò que mira el que no hi veu més que amb l’ànima- apareixen dues ametlles que van prenent forma i volum fins que hi reconec dos ulls. Els ulls s’obren i es mostren bruns i somriuen amb la mirada, que és intel·ligent, càlida i entremaliada. Tinc la sensació que m’analitzen encuriosits i amb cert neguit, provant d’esbrinar que hi tinc a dins. Volen muntar el trencaclosques, però sense acabar-lo del tot, com si la irresolubilitat fos essencial. Miro aquestes pupil·les dilatades i m’embarga una sensació de mareig plaent, d’abandonament, com si em perdés en un secret que només nosaltres coneixem. Els ulls es tanquen. Sé que ha arribat el moment de seguir caminant.

Ara he d’anar amb molt de compte perquè ja no sé si m’apropo o m’allunyo i podria donar un mal pas i caure a l’oceà glaçat que se’m tancaria a sobre. L’únic que em marca el camí és el metrònom i he de confiar que les meves passes coincideixin amb el seu batec. D'altra banda, un nou salt al buit m'espera. Gradualment tornen els sons del món. Primer el de les meves passes colpejant amb fermesa l’asfalt, després el de la xerrameca dels ocells per sobre el meu cap i per últim, l'udol del vent. La boira s’esvaeix mica en mica i passa de densa capa grisa a ser una fina capa massa estesa sobre el cel. Torno a tenir camp de visió i al meu davant veig la carretera que corre sobre el pont i m’apropa a l’extrem on s’ajunta amb terra ferma.

Quan hi arribo no miro enrere, sinó que em pregunto si torno a ser on era o tot just sóc a tocar de la terra promesa.