Monitoratge interromput als camins de plata

Monitoratge interromput als camins de plata.

Aquesta és una d’aquelles històries curtes i senzilles que sovint no s’expliquen massa perquè passen en llocs que no són llocs, en els quals la gent no s’hi queda el temps suficient per tornar-se avorrida.

Sabeu què vull dir? Autopistes. O també, les carreteres en les que un acaba passant quan se surt de l’autopista per evitar un peatge. El peatge que intentaves evitar i que et trobes abans de decidir-te a sortir de l’autopista. El tren. L’andana de l’estació en la qual esperes el tren. El tren en el que et puges sense saber ben bé on aniràs a parar. El metro. L’autobús que agafes ben torrat de matinada i que al matí següent no pots recordar com collons hi vas pujar. Terminals immenses d’aeroports, de disseny futurista, línies ràpides i presències hologràfiques, com miratges provocats per l’excés de informació i pressa. Consultes del dentista, emprovadors d’una botiga de roba, ascensors d’un edifici d’oficines, la recepció d’un hotel, sales comunes d’un alberg, un camí entre un salt d’aigua i un rierol, el passadissos d’una facultat, els lavabos d’un bar de mala mort, una cafeteria aleatòria d’esmorzar en cinc minuts, les sales d’un museu amb pintures impressionistes, una parada de fruita al costat de la carretera, el pàrquing d’un centre comercial, el menjador d’un fast food buit, oficines de correus, una biblioteca, un parc enmig d’una ciutat. Tots aquells llocs que estan a tot arreu. Tan iguals. Tan de ningú.

Aquesta és una d’aquelles històries que passa quan estàs sol i de sobte et trobes amb un temps extra amb el que no saps ben bé què fer.

Potser.

De tornada d’un viatge de feina, mentre remuntava una carretera que puja del mar cap a la serra andalusa, vaig topar amb un poble inesperat en un revolt i em vaig plantejar de fer-hi una parada. Un poble amb un nom curiós en un idioma que no tocava i que per tant, semblava que no hauria de ser allà. Entaforat entre dues grans roques que li fan de torres de guàrdia des de dalt de les quals es deuen endevinar milles i milles mar endins. Un poble blanc amb un castell en runes. Un lloc solitari on ningú em vingui a emprenyar.

Es com si m’hagués fos, com si hagués deixat la línia vital que m’havien adjudicat els altres. Un pas cap a una banda quan no mira ningú i ja està fet. Lliure. Encara que sigui tot just per cinc minuts. Il·localitzable. Una parada curta. Desconnectat de repent per un breu lapse de temps. El monitoreig a prendre per cul. Ningú es pregunta res, perquè ningú se n’ha adonat de res. Ningú ha sentit lliscar la meva presència fora del seu radi d’acció. Tothom segueix fent la seva, convençuts de que quan es tombin per preguntar-me si els hi puc passar la sal, allà estaré. I potser quan es tombin hi seré, sí, però mentre no miraven, he fet una escapada cap a un lloc on la realitat només és meva i puc fer el que em roti.

I si m’hi paro? I si no?

Avanço per una línia en la qual ningú ha pogut preveure que s’hi manifestarien discontinuïtats. Salts en el camí. Errades cartogràfiques en tres dimensions que obren forats pels quals escolar-se. Pots llençar-t’hi de cap o llençar-hi la ment. Tant se val qui m’envolta perquè aquí ningú em coneix, puc ser qualsevol i podent escollir, escullo ser jo mateix. No el reflex projectat de les pors d’aquell o de l’altre, no el judici preconcebut del que mira amb una barreja de suposició, condescendència i llàstima, ni tan sols el de l’ofec de l’amor incondicional o la ràbia continguda de qui no estima i vol ferir, sinó aquella barreja de indiferència i curiositat que deixa l’espai necessari perquè naixi qualsevol història. Les possibilitats s’escampen, imprevisibles.

Potser sóc assegut al teu costat. A classe. A la feina. Al bar. A la sala de cine. Al cotxe. Al tren. Al Bus. Al metro. Dempeus en un concert. Dos, tres, quatre punts connectats. Espai. Temps. Memòria. Imaginació.

Ràfega d’aire carregada d’olor a sal humida.

Una noia rossa amb mitja melena em passa a la vora. Cara neta de maquillatge, ulls profunds, mirada intel·ligent i somriure vivaç. Es mou amb harmonia, fent oscil·lar el cos, congraciada amb sí mateixa. Plena de vitalitat. Ser al seu costat em fa venir ganes de viure i de fotre un clau amb ella. De conversar durant hores i dir-nos-ho tot. De menjar-li la figa fins que esclati. Va amb una samarreta de tirants folgada, deixant despullada mitja esquena i exhibint el braç tatuat amb un fórmula química que li baixa des de l’espatlla fins al colze.

Al seu darrere ve una amiga seva, nerviosa, enlluernada, hipnotitzada, amb la mirada frenètica i al·lucinada de qui ha vist moltes coses en poc temps i necessita treure-les fora, prima com una ionqui en abstinència, radiant com una artista tuberculosa, pàl·lida i vulnerable a punt d’esquerdar-se, vestida de negre sota el sol inclement del sud, els peus lleugers calçats amb unes bambes de lona blanques. Sento una profunda empatia per ella, ganes d’abraçar-la i fer-li un petó i dir-li que es mereix un descans. Al braç contrari que la seva amiga, també llueix un tatuatge.

Corren carretera enllà com si algú les esperés al proper revolt, però amb el pas segur de qui no necessita que l’esperi ningú enlloc. Són fortes, lliures i valentes. Respiren, es mouen, com si ballessin. No necessiten res més. Les segueixo amb la mirada. Poc a poc em perdo en un d’aquells forats del meu interior.

Un. Dos. Tres. Eternitat.

-.-. .- .--. ... .-  -.. .  -.-. --- .-.. --- .-. ...  .-.. .-.. .- .--. .. ...  -.-. .- .--. --. .. .-. .- - .-.-.

Una mà. Va i ve davant la meva cara, com saludant-me i de cop, se m’enfoca de nou la vista. Un paio de cara amable i somriure entre amistós i incòmode em pregunta “Estàs bé?”. El miro. Parpellejo. “Què?” Hi torna. “Que si estàs bé...” Em veig com em deu estar veient ell. Com si em veiés a mi mateix. Comprenc que vol dir. “Sí, sí. No passa res. Es que jo de vegades marxo.” Fa cara de no saber què dic. “Ja saps. Al meu món”. Miro en totes direccions com buscant algun punt de referència sense esperar trobar-lo realment. Com si li hagués de ser explicació suficient. M’estén la mà. Sí, sembla bona persona. Un treballador dels hivernacles de fruita que hi ha a la zona i que il·luminen el camí amb els reflexos del sol sobre les seves cobertes. Encaixada de mans. “Ok. M’havia semblat que potser no et trobaves bé. Millor així”. Somric. “Tranquil... estic bé”. Saluda, alça la mà com a comiat “Que vagi bé el viatge, amic”, em llença un albercoc que agafo al vol i se'n va a recollir més fruita.

Les noies són en l’aturador de la carretera, recolzades al capó d’un cotxe, mirant des de dalt del penyasegat que baixa fins al mar, separades del buit per unes pilones de roca. Obren la porta del cotxe, fan marxa enrere en la meva direcció aixecant una polseguera al seu pas. Pujo? Reconciliació. Tot passa en un obrir i tancar d’ulls. Carretera.

Aquesta és una d’aquelles històries que passa quan estàs sol i de sobte et trobes amb un temps extra amb el que no saps ben bé que fer. Aquesta és una d’aquelles històries curtes i senzilles. Sovint no s’expliquen massa perquè passen en llocs que no són llocs, en els quals la gent no s’hi queda el temps suficient per tornar-se avorrida.

La resta us l’haureu d’imaginar, doncs.