Presoner del Castell d'If

Presoner del Castell d’If

Prou! Que ja no puc ser més el presoner del Castell d’If!

I. Lament.

Digueu-me,

quan us va caure a sobre aquest silenci?

Quan se us van allargar tant les ombres?

Per què us moveu amb aquesta mandrosa parsimònia?

I si no és cansament el que us fa pesar els braços i les cames?

Es que potser us moveu a poc a poc perquè heu deixat

que els motlles rovellats encarcarin les vostres extremitats?

I no us pesen les cadenes tant com a mi?

Quina mena de vida voleu portar?

La del presoner o la del carceller?

I quina és la diferència, em pregunto,

si els llestos i els valents es dediquen a xiuxiuejar enveja

i els més forts respiren d'un sol cop tot l’aire de la cel·la.

Digueu-me, per què ofegueu les veus dels dissidents?

Es que no us n’adoneu que hem convertit

aquest món en un dol constant

en el que és més important

encaixar sense fer massa fressa 

que lluitar per algun ideal esbojarrat?
"Ai!" pensen els porucs "i si ens du massa lluny,

a un lloc estroboscòpic i insospitat?"

Es que no us remou el budellam

comprovar que les forces de la inèrcia

i el sempre serà així
i el no és el mateix

estan convertint els vostres esperits

únics, irrepetibles i rebels

en un erm de salnitre conformista

en un vestit de lloguer per una moda passatgera 
que bascula entre l’apatia i la indiferència?

Es que no us fa cremar les entranyes

viure en un món que considera 
la burla una virtut i l’alegria una insolència?

II. Prec.

Recordeu, però, amb certa i distant esperança –i no ben poca-

que els punks també es lleven al matí i tenen robes que vestir,

que els romàntics, els artistes i els poetes, els filòsofs i els anarquistes

de vegades treballen en fàbriques, oficines, tallers mecànics i fleques

i porten barrets de tota mena i capes i monocles i rellotges de cadena

les agulles dels quals els hi recorden

que han d’escriure i de pintar i fer-nos veure

que l’univers és infinit, l’espai inabastable

i el temps un pensament fugisser de l’eternitat,

que nosaltres som fràgils i mortals

i la nostra corporeïtat conscient té un  principi i un final
que encara no ens n'adonarem i ja hi serem a tocar,

que vivim entre marges prestats, 
aquí manllevats i allà esparracats,

en un espai inhòspit i verge que hem d’omplir

de paraules apassionades, actes heroics i decisions transcendentals

que hem de portar sentit propi als nostres dies, hores i minuts

ja siguin d’insondable avorriment o d'acció frenètica

i els hem de fer valdre amb la voluntat i els esforços dels titans,

que hem de ser conscients de cada passa, de cada gest, de cada abraçada

i de cada petó -de cada petó!- com si fossin únics, perquè són irrepetibles

com l'aigua d’un riu.

Què en trauríem, digueu-me!! de sospirar mirant enrere

tractant de crionitzar un passat que no ha de tornar

a partir del qual encara projectem futurs condicionals

que no van poder ser i que tret d’en les cançons de freqüències alterades

i en la última voluntat dels condemnats ja no tenen raó de ser.

Es que no val la pena pujar-se dalt d'un fanal i amb la mà fer visera

tapant la llum que ens cega i mirar més enllà del sol, la lluna i les estrelles?

Escoltem la crida dels espais oberts, de les muntanyes i del mar,

del desert, dels canyons i dels rius salvatges,

que tinc ganes de grimpar, cony!

Tinc ganes de córrer, de caminar i de nedar,

tinc ganes de pintar quadres i anar als museus,

que tenim centenars d’obres per admirar, encara.

Deixem de creure en mentides!

i fem-ne d’elles nosaltres mateixos una realitat!
Deixem de creure en màgies!
i aprenem nosaltres mateixos a fer els trucs i els encanteris!

III. Alliberament.

I prou! PROU! Que ja no puc ser més el presoner del Castell d’If!

Que els meus ideals em mouen a acceptar-ne la seva intrínseca futilesa

que l’únic que importa és la llibertat i viure plenament sense condicions

i que cap idea val, ni mai valdrà, el que val una sola vida,

que tu tens la teva i jo tinc la meva i que ningú té amo, ni destí.

He de creure amb força que quan t’allargui la mà me l’agafaràs de nou,

que no ets un factor més de la complicada equació que a voltes esdevenen les nostres vides

sinó que entre tots dos podem formular-la i trobar les nostres pròpies coordenades.

I potser els altres em miraran malament i negaran amb el cap la meva partida,

que no fujo, els hi dic tranquil·lament, que tan sols marxo -que ja he marxat-

i que faré mil milles i mil jornades tot sol si cal, però m’agrada pensar que, tal vegada,

em vulguis acompanyar i que caminarem junts 
un tram d’aquest nou camí.