Lego ergo sum 

Quan la policia va venir amb les seves preguntes, els hi vaig explicar que ja feia unes setmanes, vaig trobar el meu amic en una biblioteca del centre, sol i molt quiet, assegut a terra. Va ser la última vegada que el vaig veure.

-Què fas aquí, nen?.- li vaig preguntar.

-Espero.

-A qui?. Alguna amiga nova de la que m'hagis de parlar? Digues, digues, no et deixis res.

-No, no. No és el que et penses... espero una elecció.

-Una elecció?.- m'havia deixat intrigat. Era un paio força curiós.

-Sí. Una senyal. La crida d'un llibre, aquest serà el que m'emporti.

-No entenc res noi.- amb cada resposta encara es posava més interessant.

-Escollir llibres pot resultar molt perillós. Es millor deixar que siguin ells els que ho facin.

-Em sembla que no et segueixo. M'estàs prenent el pèl?- es va acostar i amb veu molt baixa va dir:

-Mira, t'explicaré un secret, però m'has de prometre... és igual... te l'explico.

-T'escolto.

-Jo tenia 8 anys. Recordes aquella col·lecció de llibres?, “Escull la teva pròpia aventura”. Passava hores llegint-la. Saltant pàgines, una i una altra vegada, fins que trobava el final que volia.

-I doncs?

-Que vaig fer mal fet. Vaig fer trampa. Així que em van jurar venjança.

-Però qui ha sigut?.- No entenia res de res.

-Els llibres. Qui si no?

-Em sembla que tu estàs molt mal·lament, col·lega.

-Escolta això. Quan vaig llegir “Els tres mosqueters” em vaig tallar amb un full del llibre. El tall es va infectar, no va haver-hi manera de parar la infecció i al final van haver d'amputar-me la punta del dit índex.

-Sí, sempre m'havia preguntat què...

-Espera!. Encara n'hi ha més. Quan vaig llegir “El comte de Monte-Cristo”, la meva xicota, la Mercè, va marxar amb un dels meus millors amics i la policia em va trincar per tràfic de drogues, unes drogues que, evidentment, no eren meves. Em van tancar una temporada, que vaig aprofitar per llegir “Robinson Crusoe”, vaig estar setmanes sense tenir notícies de ningú, no vaig rebre cap visita en mesos, vivia aïllat de tot fins que un dia, un dimecres, em van deixar anar. Vaig seguir amb “Dracula” i al acabar em van diagnosticar fotofòbia. Gràcies a “Hamlet” vaig descobrir que durant els mesos que havia estat a la trena, la meva mare i el meu oncle havien tingut una aventura, vam tenir una baralla molt forta i vaig perdre el contacte amb la família. Amb “El club de la lluita”, uns antics companys de cel·la acabats de sortir em van partir la cara en un bar per culpa d'un comte pendent. Des de “El retrat de Dorian Gray” no hi ha una sola foto en la que surti enfocat, ni tant sols la de la fitxa policial, ¡I això que me la van fer abans de llegir-lo!. I no vull seguir, però...

-Tot això sembla increïble. Coincidències.- No m'ho podia creure.

-Si pensar això et fa sentir més tranquil, bé. Però jo intento ser cautelós. Per si les mosques.

-I dius que ara deixes que siguin ells qui et trien a tu? No serà perillós? I què passa amb els llibres que tenen un final feliç?.- Jo tenia un munt de preguntes, però ell ja no va contestar.

-Aquell!.- Va dir assenyalant un llibre que havia caigut d'un prestatge. Va recollir-lo i sense dir res més, ni acomiadar-se de mi, embargat d'una energia sobtada, irresistible i inexplicable, que semblava endur-se'l, va sortir corrents. Entre les seves mans, agafat amb molta força, duia “L'home invisible” d'H. G. Wells.

“Sí”, li vaig assegurar al policia, "aquella vegada, va ser la última que el vaig veure".