Diògenes.

Els meus veïns Diògenes.

Quan jo era un nano, vivia al primer pis del meu edifici un dels homes més estranys de tot el barri. Era un home alt i força prim, d’aquells que són tot extremitats, braços i cames llargues com fanals acabats en ganxo. Duia el cabell molt llarg, brut i despentinat i una barba desarreglada, que li arribava fins al pit i que feia tota la pinta de tenir vida pròpia. Remataven el retrat uns complements d’aquells que ara passen per ser vintage però que llavors eren tant sols una mica tronats, és a dir, anava vestit amb roba de dècades anteriors, de vegades duia ulleres de sol amb forma de pera i portava uns auriculars grossos que li tapaven completament les orelles i que a totes vistes, no duia connectats enlloc –en part perquè llavors no n’hi havia gaires, de reproductors portàtils- així que si haguéssim pogut veure per un forat temporal un DJ del mil·lenni següent, els haguéssim trobat de la mateixa espècie i només li haguéssim dedicat un indiferent “AH”. Era una mica com si Jesús s’hagués passat amb l’àcid. O un hippy californià hagués anat a parar a la Catalunya de mitjans dels vuitanta. Estava perdut. Era un anacronisme personificat.

Vivia sol, en un dels apartaments del primer pis i crec que no hi havia cap nen de l’edifici que no sentís un calfred quan travessava aquell replà, en el qual i com a conseqüència de l’acumulació de porqueria que hi havia d’haver darrere de la seva porta, sempre feia una pudor penetrant i espessa, com la dels contenidors de l’exterior d’una peixateria abans de ser recollits un divendres a la nit en ple estiu. Semblava com si al primer els llums baixessin d’intensitat, el temps s’estirés i l’aire deixés d’estar compost per oxigen i es pogués tallar en porcions gairebé sòlides. Tots havíem apostat alguna vegada per veure qui tenia valor d’apropar-se, picar el timbre i esperar allà fins l’instant previ a que la porta s’obrís. N’hi havia que deien que si et quedaves, el dels cascos –que així era com el coneixíem- obria la porta amb un ganivet de tallar pernil a la mà i t’amenaçava. En realitat cap nen ho havia comprovat mai, però la història no feia gaire gràcia a les mares més crèdules, així que la cantarella “i no et paris al primer” es va convertir en un mantra per allunyar mals esperits i homes del sac.

D'aquell home es deia que estava desequilibrat en el pitjor dels sentits, és a dir, que tothom opinava que podia resultar agressiu i perillós. D'altra banda, jo pensava que el perill més gran el corria ell mateix, primer perquè estava clar que de vegades no sabia ben bé què feia i en segon lloc, perquè veient-lo els altres veïns com una amenaça, les probabilitats de prendre mal és multiplicaven de manera alarmant. Fins que de tant esperar que passes alguna desgràcia –com sempre- gairebé en passa una de grossa.

Un dia es va deixar la cafetera al foc i es va posar a fer una becaina. Així de senzill i terrible. La cuina era plena de porqueria. Hi havia prou matèria primera per engegar una bona fogata. Quan les flames ja havien agafat volada i els veïns van començar a veure sortir fum per la galeria van trucar a bombers, policia i ambulàncies. Per estrany que sembli, en aquella ocasió la resposta va ser immediata, la qual cosa em fa suposar que esmentar les paraules “foc” i “boig” en un context d’emergència pot donar resultat si necessites ajuda professional. Una mica com dir “bomba” a un aeroport.  Recordo que l’arribada de la policia, els bombers i l’ambulància es va convertir en tot un espectacle perquè va coincidir amb l’hora de sortida de l’escola i la quantitat de nens i pares que es va aplegar als voltants era considerable. Els rumors es començaven a convertir en certeses a mesura que passaven de boca en boca. Ja sabeu com va. La casa era una ruïna. Estava plena de drogues. Hi tenia tota mena d’andròmines estranyes. Algun dels veïns més malparits i de ment recargolada ja feia córrer que havien trobat un sac lligat amb una corda, a dins del qual hi havia un munt de gats i rates mortes. Després d'una bona estona, de la porteria de l’edifici en van sortir uns agents que duien agafat pels braços el suposat malfactor. Sabeu el més estrany? Com que hi havia gent que assegurava que havia estat a punt de cremar tot l’edifici intencionadament i els ànims s'estaven caldejant de valent, els policies van pensar que fora bona idea posar-li un casc de moto que havien trobat al pis, per si a algú se li acudia llençar-li un roc al cap, suposo. Com que no duia visera vaig poder veure-li els ulls i en la seva mirada no hi vaig trobar el suposat esguard ferotge del pertorbat que es veu acorralat, sinó simple por i desorientació i fins i tot, vergonya. Por d’aquells que no només no l’havien entès mai, sinó que l’havien aïllat i marginat i qui sap si fins i tot, empès a aquell patiment que havia esdevingut la seva vida entre deixalles i brossa. I vergonya, sí, però cap a ell mateix.

Quan vaig poder entrar a l'edifici, vaig pujar per les escales i ja no em vaig parar al primer replà. El malefici que tenia presonera la meva ment s'havia trencat -perquè els maleficis no són res més que paranys per la ment que s'han de desfer- i en caure va descobrir-me que aquell a qui anomenaven boig, no era un monstre perillós sinó algú que necessitava ajuda i que potser, a qui s’havia de tenir por de veritat era a aquells que passaven per estar més sans i disposats a sentenciar els altres sense pensar.