Tequila vell

No sé si calen explicacions, però com em ve de gust donar-les, aquí van. El següent text no és actual en dos sentits, primer perquè el vaig escriure durant l'agost de 2013 i en segon lloc perquè els fets onírics -doncs tracta de somnis i de somnis dintre de somnis- han rondat pel meu cap des de fa ben bé quinze anys. Quinze! Triar el títol va ser fàcil i un degut acte d'oportunisme. Som-hi.

Tequila vell.

El cotxe avançava per una carretera recta enmig d'un paisatge àrid, amb algunes esquitxades de vegetació resistent a les altes temperatures. Jo anava al seient del copilot i m’havia concentrat en un joc que consistia en resseguir amb el dit índex de la mà dreta les línies de les carreteres a sobre d’un mapa. De manera aleatòria prenia un o altre trencall del camí i com més solitari me l’imaginava més ganes tenia de trobar-me sobre el terreny. Sentia una crida salvatge que m’estirava enfora. Llavors treia el cap per la finestra per poder escoltar-la més nítida i udolava com un llop provocant l’esglai del conductor. Provava de no ofegar-me, mantenint la respiració a contracorrent i gairebé podia sentir la llengua esquerdar-se’m, de tanta pols com m’estava empassant. Ara un matoll silvestre, ara el començament abrupte d’un camí de carro o una roca col·locada de forma curiosa per l’erosió em cridaven amb força hipnòtica perquè saltés en marxa i m’endinsés fins un racó oblidat de món on rara vegada passava ningú. La meva mà dreta va anar a trobar la maneta de la porta i sense saber ben bé que estava fent, la vaig obrir, mentre amb l’esquerra em descordava el cinturó de seguretat. El que fos que hi havia a fora em va reclamar i estirar ben fort i de sobte queia rodolant més enllà de la carretera i sentia cops per tot arreu, al cap, a les cames, als braços i finalment, topava de cara contra una superfície dura com una roca. Foscor.

El següent que recordo és que em despertava en un lloc desconegut. Un antre de mala mort on feia molta calor i humitat i que estava en gran mesura en una penombra en la qual regnava una calma electrificant. Només les ombres es veien trencades per la llum del carrer, que entrava ataronjada de ponent per la porta ajustada i pels batents mig tancats de dues finestres que hi havia a banda i banda. Suava el càstig d’un presoner amb ressaca, tancat en una caixa fosca enterrada sota les dunes del desert en un dia de ple estiu. Jeia tant llarg com era a sobre d’una taula al bell mig del local, sota un ventilador de ritme parsimoniós i que no servia ni per remoure l’aire malsà, ple de pols, mosques i olor a refregit que s’havia estancat a sobre meu. En aquell moment no hagués pogut assegurar si estava gairebé despert o encara dormia –potser era que havia despertat d’un somni per trobar-me en mig d’un malson-  estava molt neguitós, tant com tenia la certesa de que la meva ressaca estava a punt de ser empitjorada.

Encara que un primer cop d’ull m’hagués fet creure que estava sol, vaig sentir que algú remenava plats  i coberts a la cuina. Em vaig deixar anar a sobre la cadira que era als peus de la taula mirant de fer prou soroll perquè qui fos que hi havia em sentís i acte seguit, el cambrer va treure el nas per la porta. Semblava mexicà i duia un bigoti de morsa sobre una barba mal afaitada que em va fer pensar en cartutxos de dinamita, revolucions i coiots. Es va apropar i sense preguntar res, va posar un got a sobre la taula i el va omplir amb el líquid groguenc de l’ampolla que duia. Tequila vell. Va deixar-la al costat del got i vaig poder comprovar que a l’interior hi havia un cuc llarg i blanc. Em va mirar, va assenyalar el got i va dir “Beu”. No semblava un consell. Podia haver provat a resistir-me, però sabia que no ho hauria aconseguit. Així que abans de dir “Wu” ja tenia el tequila coll avall. No cremava. No vaig vomitar. Tot el contrari. De cop em sentia millor. L’home em mirava amb un somriure complagut “Veus?”. Va girar cua i va desaparèixer per la porta de la cuina.

Vaig mirar al voltant per comprovar que no hi havia ningú més.  Em vaig servir un segon tequila. El vaig buidar d’un glop. Un tercer, de cop cap avall. Suava i suava. Em sentia brut i cansat. Tenia la roba enganxada al cos. Anava vestit de blanc –de blanc!- de cap a peus amb una roba que no era meva. No tenia sentit. “Potser estic patint al·lucinacions” vaig pensar mirant amb desconfiança l’ampolla amb el cuc a dins.

Vaig tancar els ulls un moment, però de seguida una forta cridòria em va treure del meu estupor. Sense pietat, un Mardi Gras passat de voltes va entrar per la porta del local. Entre la multitud que de cop omplia el bar ballant i cridant hi vaig reconèixer el meu germà i els meus amics, en Mingus, el Pajaru, l’Iceman, en Pou, el senyor X i un munt de noies espectacularment guapes que no coneixia de res i que llençaven confeti i es reconcentraven en semblar seductores i fatals.

Primer se’m va acostar en Mingus. Venia amb una noia. La duia ben arrambada.

-Que t’expliques?. Et veig una mica aplatanat, no?

-Com sempre. Més o menys.- em vaig encongir d’espatlles.

-Vindràs amb nosaltres?.- Va preguntar sense mirar-me. Només tenia ulls per la seva voluptuosa acompanyant. La va morrejar. No sé si esperava resposta.

-No ho tinc clar.

-Saps? La festa no esperarà a ningú. Eh que no, nena?.- I com a tota resposta, ella li va fotre mà al paquet amb un somriure que va deixar veure una dentadura perfecte, d’un blanc immaculat.

Llavors el meu germà se’m va repenjar a les espatlles i va mirar l’ampolla mig buida de Tequila amb els ulls ben oberts.

-Buah! Vas amb una turca important, o no?.- Era, com gairebé sempre que la feia, més que una pregunta, una afirmació.- Vindràs o no vindràs? Aquest lloc és una merda i no els podré fer quedar gaire estona aquí. Fa pudor.

-Ja ho sé, però estic cansat. Tireu. Tireu i ja vindré.- No vaig haver d’insistir gaire.

-Va, com tu vulguis. Però després te’n penediràs quan sigui massa tard.

-Potser si.

I van marxar. Així de senzill. Em van deixar allà.

De nou sol, em vaig tornar a omplir el got. Tot seguit vaig enfilar-me a sobre la taula i em vaig estirar allà, mirant enlaire, per veure com el ventilador donava voltes amb recança, incapaç de mantenir el ritme de les mosques que l’envoltaven, com si s’anés a aturar d’un moment a l’altre. Contemplant-ne l’agonia, se’m feia evident que amb cada segon que passava, tot allò que estava al meu voltant es moria. I jo, suava, suava i suava. Em sentia rovellat, vell i cansat. Una part del meu cos volia sortir corrents darrere dels meus amics i totes aquelles noies, però en algun racó de la meva ment les connexions neuronals havien envellit massa aviat, s’havien assecat i els pensaments s’havien tornat foscos i enquistats. Van prevaldre sobre la meva voluntat. “No hi vagis, deixa-ho córrer. No res, s’està millor aquí. Fes un altre tequila”. Vaig gemegar i vaig creuar els braços sobre la cara, tapant-me, com si no veure el que hi havia al meu voltant fos suficient per fer que desaparegués. Era, a falta d’una expressió millor, una fugida cap endins.

Vaig notar que una mà em tocava els braços. En destapar-me la cara per veure de qui es tractava, vaig descobrir al cambrer que em mirava amb un somriure maliciós. Al seu rostre hi havia alguna cosa que em resultava vagament familiar i força desagradable alhora, com si estigués mirant a un enemic de tota la vida. Com aquell company d’escola amb el que un estarà enfrontat per sempre. Em va parlar:

-Veus? Jo tenia raó.

I vaig saber que aquestes senzilles paraules amagaven un significat més profund. En realitat em deia que seria un fracassat per sempre més, que no era capaç de trencar els meus límits i que seria vençut pels meus sentiments tous, per la meva apatia i la meva covardia. Acabat abans de començar. Se’n reia de mi. Reia de mi amb el rostre de tots els que s’encarregaven de recordar-me qui era, qui seria, què podia i no podia fer. Mai havia experimentat una còlera tant descarnada cap a ningú. Em vaig incorporar i vaig seure a la taula. Mirava fixament als ulls d’aquell home odiós i manipulador, preguntant-me qui coi era, quan i on l’havia conegut, mentre amb la mà dreta tantejava a la meva esquena. Vaig tocar el coll de l’ampolla i de sobte, com si fos la senyal que estava esperant per desencadenar-se, una ira roja va enterbolir els meus sentits.

Dibuixant un arc des de fora cap a dins i emprant tota la llargada del meu braç, vaig descarregar un cop amb totes les meves forces. L’impacte va ser brutal. Llavors els temps va semblar alentir-se i vaig veure com el vidre s’esmicolava i el líquid i la sang i el cuc del tequila explotaven i volaven sobre el cap del meu adversari. Va fer un pas insegur cap enrere i va perdre l’equilibri, caient d’esquena a terra i colpejant amb el cap contra el parquet. Vaig llençar el que quedava de l’ampolla a una banda i em vaig abraonar sobre ell amb un crit gutural que es va perdre enmig d’un mar de sang. Vaig començar una descàrrega amb el punys, sense emoció, amb ritme metòdic. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Amb pes, consistència i mala hòstia.    

Quan vaig creure que ja n’havia tingut prou, el vaig agafar de la solapa de la camisa i vaig apropar el seu rostre masegat, inflamat i sanguinolent cap a mi. “Qui collons t’has pensat que ets?” vaig preguntar, fora de mi, cridant, escopint “Qui collons ets?. Va provar de dir alguna cosa, però l’únic que va sorgir entre els seus llavis va ser una bombolla de sang. El vaig apartar d’una empenta, deixant-lo caure a terra de nou i llavors, amb una barreja d’espant i fàstic va ser quan vaig encertar a descobrir de qui era la cara que contemplava.

Vaig caure de cul a terra i em vaig apartar tant ràpid com vaig poder, donant cops de peu i ajudant-me de les mans fins que vaig topar amb la paret. Des d’allà contemplava amb horror el cos que jeia inconscient a dos metres de mi. No entenia res i tota la ràbia que abans havia estat motor irrefrenable de la meva violència ara desapareixia a marxes forçades. Si el seu pas havia estat d’un tint rogenc i embogit, ara em portava cap a una foscor que aclaparava la meva visió i em cegava. Estava mort de por i crec que la fugida d’adrenalina va ser el que em va desactivar del tot. Estès a terra i mirant el sostre, on el ventilador havia deixat de voltar, vaig perdre el món de vista.

El cotxe s’havia aturat uns metres més enllà d’on jo havia saltat. Em vaig incorporar per comprovar que estava d’una peça. Em feia mal tot el cos i tenia la samarreta plena d’esquitxos de sang. En tocar-me el nas vaig notar una punxada que em va travessar tot el crani, hi tenia sang resseca al voltant. Vaig donar dues indecises passes endavant i veient que les cames m’aguantaven, vaig salvar la distància fins al cotxe gairebé corrents i vaig pujar-hi. Tant bon punt el motor es va posar en marxa em vaig sentir salvat. Amb la finestra abaixada i el vent acaronant-me la cara vaig comprendre que aquell viatge encara no havia arribat al seu final. Vaig obrir la guantera i vaig recuperar el mapa que havia utilitzat abans de saltar. El vaig desplegar i distret, vaig tornar al joc de marcar el camí amb el dit. Apartant la vista, vaig desplaçar el dit fent una espiral de dins cap a fora i el vaig aturar en un punt concret del mapa. A sota s’hi amagava un nom. Una advertència bategava al fons del meu cervell: era de vital importància que anés allà.