Postals des de Llibertat

Deixeu-me dir, abans de començar, que aquest no és un relat de ficció. No, aquesta entrada és la primera d'un sèrie dedicada a les meves vivències personals en forma de diari de camp. Tampoc és ben bé un diari en un sentit estricte, perquè no és merament la transcripció del meu dia a dia. Més aviat pretèn ser una recol·lecció de les meves experiències, viatges de curta o llarga distància i durada i de les reflexions que aquests em provoquen - algunes anotades sobre el terreny amb certa immediatesa, d'altres tretes directament del record. Val a dir que no és tampoc un simple diari de viatge, ni una descripció específica d'allò que vaig trobant i veient -que també ho és, és clar- perquè aquí hi trobareu també reflectides les meves inquietuds i altres dèries intel·lectuals sobre la cultura, el pensament i la societat. La premissa bàsica és que els fets o pensaments que hi descriuré venen motivats pel moviment, pel viatge, ja sigui en solitari o en companyia, una passejada pel barri o unes vacances a l'altra banda del món i que el punt de partida elemental és la petita escala, la dimensió personal, individual i humana.

La pregunta evident és: Cal fer-lo? No, no crec que calgui realment. No sé si interessarà, ni si serà llegit per molta gent, ni si tindrà algun valor real o un impacte mínim en la ment d'una persona qualsevol. Si és així, benvingut sigui. I si no, jo tinc coses al cap, i en algun lloc les he d'anar buidant. 

No puc assegurar quant de temps li dedicaré, quantes entrades compondran aquest diari de camp-projecte d'estudi antropològic, com tampoc puc assegurar una continuitat cronològica i sí, salts en l'espai i el temps i un trencaclosques de dimensions considerables, però espero que divertit de muntar. Li he posat un nom sonor, una mica presumptuós i degudament imprecís, molt de l'era que ens ha tocat viure. Així, per despistar una mica. 

Postals des de Llibertat

I. Camden, Londres. Agost de 2016.

Es dissabte al migdia i sóc assegut a una tarima de fusta al costat d’un dels petits canals dels mercats de Camden. Menjo un enrotllat d’ànec amb espècies i una salsa agredolça que regalima sobre els tovallons de paper que l’emboliquen. Es un entrepà greixós, d’aquells que són bons perquè no són sans. Al meu costat seuen unes noies de poc més de vint anys, amb pantalons curts dels que ensenyen mitja natja, tenen cabells rossos i la pell enrogida pel sol que ha caigut inclement des de primera hora del matí. Riuen i fan xisclets animades per la barreja de la calor i l’olor espès dels fregits, els dolços i els cafès torrats que ve de les parades de menjar que tenim a la vora. Acabo l’entrepà i decideixo estar-me una estona allà parat, suant i intentant no mourem massa per no suar més, tant sols veient passar la munió de gent de totes mides, colors i aspectes.

Ja no sé quantes vegades he vist el souvenir de moda: una samarreta negra amb unes lletres grosses d’impremta que diuen que al qui la porta, li fa por la gent normal. Suposo que aquí no té cap sentit portar-la, de fet. Però estan penjades per tot arreu. Les he vist anant d’una banda a l’altra aleatòriament, sense rumb, com si marquessin el camí en aquest laberint humà. He entrat en petites llibreries de segona mà, que tenien els prestatges plens de llibres amb les cobertes engroguides i amb dos dits de pols a sobre, he xerrat amb una de les noies que ven bosses de té en una parada ambulant i com que m’ha caigut bé, li n’he comprat una, he anat a aquell local tan conegut que sembla un crossover entre una discoteca dels vuitanta i un episodi de Galàctica i on venen peces de roba que valen el que jo guanyo en un mes, he passat els corredors soterrats de l’Staple Market fent veure que tenia intenció de comprar una jaqueta de cuir mentre esperava trobar un d’aquells barrets dels artillers dels bombarders de la II Guerra Mundial –amb les ulleres i tot- he pujat al segon nivell per les escales de fusta que grinyolen i he fet una cervesa no massa bona i amb poc gas, beguda de pressa i corrents, com qui vol omplir un cupó, en un dels pubs que hi ha allà dalt. He fet el que se suposa que havia vingut a fer aquí i tant mateix trobo que l’autèntic plaer d’haver vingut no rau en trobar alguna ganga amagada o un record estrambòtic per deixar parats els de casa. No. L’autenticitat no compta, l’excepcionalitat tampoc, aquí tot està pensat per ser-ho, d’autèntic i excepcional. I és clar, ho és si vols. Però només si ho vols molt fort.

El que jo recordaré és el passeig per arribar-hi, els carrers buits a primera hora des de l’estació d’Euston, quan me l’he trobada tancada per les obres. He vist com aquests carrers poc a poc s’anaven omplint de vida. Com si al meu pas, una conga de turistes bojos amb ressaca i el cercavila de vividors que els segueixen de prop se m’haguessin posat al darrere i sense adonar-me’n, m’haguessin anat envoltant per crear de sobte una funció en la qual els intèrprets i el guió van bandejant d’aquí i d’allà erràticament, creant un significat diferent per cadascun dels que en som part en aquell moment. Sí, la idea és bona: seure i veure què passa. Convertir-se en part de l’escenari, de l’atrezzo o dels figurants, fins passar inadvertit i creuar els dits perquè algú et deixi copsar part del seu relat. 

Qui ens explica què? Els nois que semblen rapers i que venen cafè als grans i gelats als nens com bé podrien estar venent marihuana, àcid i speed als ionquis, tres carrers més enllà, els treballadors espanyols que enrotllen els entrepans d’ànec enmig de les bafarades infernals de la seva paella gegantina, les noies desinhibides que ensenyen mig cul i que guaiten descaradament els turistes cridaners buscant els més alts, morenos i musculats.

La barreja d’accents i idiomes de tot el món, que porten ecos sociopolítics i rerefons culturals tan dispars, fan una estridència amb essència pròpia. Penso en la a de la differance del text de Derrida enmig de la multitud. Em situo entre dues esferes. La multitudinesa? O la intividualitat? I si sóc jo la lletra que desplaça el significat habitual d’aquest lloc? 

Som la família nord-americana carregada de diners que ve a comprar roba europea, amb estil i de segona mà, els turistes italians que ho sabem tot i caminem com si els carrers del barri fossin nostres i parlem com si t’hagués d’importar el que diem –ens agrada sentir la nostra veu, cony- som les noies russes que alcem el cap per sobre de la resta, anem de puntetes sobre els nostres egos, tant inflats com les carteres carregades de bitllets dels nostres nòvios de l’star system post-soviètic, som els venedors de les parades treballant de sol a sol per quatre lliures, som els pakistanesos sempre recolzats a la porta que us observem fixament en passar per davant de la nostra botiga, som els joves gòtics de pells emblanquinades, vestits de làtex negre i que ens lliguem els canells amb guants de seda i els turmells amb cadenes platejades, som els buscavides, rebuig  quasi feixista de classe obrera, esperant que caigui la nit, clavant la nostra mirada en els malucs tornejats i en els pits generosos de les noies voluptuoses mentre ens imaginem mugrons prometedors entre els nostres llavis humits al vespre, som les dones feministes, ecologistes, vegetarianes i independents que no necessitem els turistes però els estimem perquè són vitals i cridaners i són com un puto  i fastigós arc iris –de coloraines i molest perquè ha de ploure abans, però encantador perquè dura poc- som els punks d’squatter amb les crestes lacades que arrosseguem el perill als peus i la por a les venes, som els punks de pega i no mirem els altres als ulls, i soms els punks del nou mil·leni, conscienciats i esperançats i una mica naïf, som cuiners de fast food malaltís, suant i estossegant a sobre del menjar. Som els pirates borratxos a mig matí.

Miris on miris, hi ha algú que és alguna cosa, un patró definit, una idea, un estereotip, un tòpic o algú inesperadament autèntic que passa, però que quan passa, passa tan ràpid i dissimuladament que no estaràs segur d’haver-lo vist realment. Aquesta és la modernitat líquida en ple funcionament, la insubstancialitat, la immediatesa 2.0, la post-realitat i el final de la història, tot en un. Però també és la vida esclatant, el multivers, el moll de l'òs de l'espècie, la barreja d'adn on es couen mutacions entre explosions i evolució a foc lent, un riu de vides humanes que impacten les unes en les altres i que en la seva superfície, maleable i fluent, fa ones concéntriques i expansives quan les paraules, els retalls de converses i les idees -cridaneres o xiuxiuejades- cauen com un petita pedra que sembla no alterar el curs de l'aigua, però va directa al fons a fer-hi resistència i desviar-ne la direcció una micronèssima part d'un milímetre. 

Som presents en un d’aquells nòduls de la realitat on s’ajunten tots els significats, els móns paral·lels que de vegades se'ns fan evidents, però tant sols en un parpalleig lleuger i que la majoria escull no mirar directament i oblidar ràpid, per poder mantenir la cohesió de la seva pròpia corrent vital. Darrere de l'estereotip s'hi escriu una història, i de les parts d'aquesta història, totalment inesperada i improbable, s'hi construeix una persona que potser no té res a veure amb res del que s'ha dit -o donat per suposat- d'ella abans.

També és un reflex del capitalisme globalitzador engolint-se a sí mateix. Paradoxalment i en un cert sentit -simptomatològic, terrible i esclaridor- molt semblant al moviment punk nihilista dels començaments: convenientment absent de principis i d’ideologies, dolorosament conscient de que la seva raó de ser és posar punt i final a la seva pròpia existència. Planeja per sobre nostre una idea etèria de que tot s’haurà acabat en un sospir. Inevitablement? Aquest lloc és la deconstrucció del jo, del nosaltres i del ells. Només som un grapat de micos borratxos d’hormones, que llencem enlaire les peces d’un alfabet universal que en caure escriuen de nou tota la història de la humanitat i de les civilitzacions, lletra per lletra, fins a arribar a aquest migdia de calor despietada. I just en el darrer instant ens tornem a dir a nosaltres mateixos els nostres noms, potser intactes o -amb una mica de sort- alterats pel que hem vist. Potser hauríem de creuar els dits per poder recordar qui som al final del dia. El tot, aquí i ara, és més que mai molt més que la suma de les seves parts.

Vaig baixant pel carrer principal. Acera de la dreta, fent fintes als badocs que palpen les samarretes d’imitació de l’Arsenal i el Chelsea i les inexplicables gorres de New York, omnipresents vagi on vagi. A l’altra banda veig una llibreria i travesso pel pas de vianants més proper. Entro i hi passo una estona. Vint minuts i en surto amb un llibre de Chinua Achebe, There was a country, a la motxilla. Pagat, es clar. I tot baixant, en un dels carrerons transversals veig al fons el cartell de la cerveseria Brewdog. Som a primera hora de la tarda, fa calor i em queda una bona caminada per davant, però he vingut aquí a fer coses i de vegades, aquestes coses són beure cerveses a les tres de la tarda. Vaig a fer un cop d’ull.

A la porta dos nois amb samarretes de grups de hardcore fan la cigarreta que toca entre birra i birra. Em miren amb un cert grau de reconeixement. Tatuatges amunt, trec pit, lluint la samarreta dels From Ashes Rise en resposta. Una mica a contracor adopto una pose, com si busqués la seva validació per entrar. Dubto una mica, faig una ullada a l’interior, projectant-me a dins i valorant com de còmode em puc sentir en un lloc que no és a la primera línia del recorregut dels turistes, un bar el qual em vull imaginar que els d’aquí encara el valoren i hi venen a fer una cervesa de tant en tant. Es sorprenent que en un lloc que em sento tan proper em faci una mica de recança entrar. Com si aquí, de tots els llocs per visitar d’aquesta ciutat, hagués de ser on notaré més la meva soledat. Ja sabeu com va, de vegades, això de la soledat pels solitaris. On la senten amenaçadora és allà on se suposa que pertanyen. Allà on es poden trobar amb els seus iguals i el seu propi reflex en l’altre. A això he vingut? A trobar el meu propi rastre en algun lloc lluny de casa? Tiro carrer enllà i quan encara no he fet cinquanta metres, giro en rodó i avanço amb pas ferm. Empenyo la porta i encara no en sóc conscient que ja sóc plantat allà enmig del local, mirant enlaire el cartell on hi ha la llista de cerveses dels tiradors: lletres negres en relleu sobre un fons blanc com el de la marquesina d’una sala de cinema dels anys setanta o vuitanta. Una cambrera una mica grassoneta i força sensual em pregunta si ja m’he decidit, si sé que vull prendre. Admiro la seva diligència i la seva seguretat en dirigir-se a mi. Cervesa negra, li dic. Em ve de gust una Imperial, després de les cerveses fluixes del migdia. N’identifica dues, tres, i em demana si les vull provar. M’avisa de que la primera és forta, amb regust de cafè torrat i cacau i efectivament, és densa com una crema. Se m’enganxa al paladar com regalèssia. Demano una pinta i començo a beure amb el posat nerviós d’aquell que se sent una mica descol·locat encara, buscant amb ansietat un lloc en el qual aposentar-me tranquil·lament. Aquí no haurà de ser tan fàcil com en els canals de Camden, on em sentia refugiat per l’anonimat proporcionat per la multitud. Estic exposat a les mirades dels parroquians i el personal del pub. Les cambreres em miren divertides, en sóc conscient. Però en creuar dos somriures amistosos amb elles em quedo més tranquil. Els fumadors de l’entrada prenen posició a la barra, just d’on jo m’aparto, cedint el pas. Em miren com si hagués respectat un codi no escrit. De sobte sóc conscient de que realment tothom està, com a tot arreu, pendent de les seves pròpies converses, esperant les seves pròpies cites, llegint les actualitzacions dels seus mòbils i els missatges dels seus amics. Ja he arribat, em dic. Ja sóc aquí una mica més. Veig que en un racó hi ha unes escales que deuen conduir a un soterrani, quan dos dels presents desapareixen davant dels meus ulls. Ara ja no dubto gaire i amb tota naturalitat, com si hagués vingut desenes de vegades abans, vaig a veure si trobo alguna cara coneguda allà baix.

La meva sorpresa és majúscula quan en comptes de trobar un búnker ple de rockers beguts, trobo una família –pares de mitjana edat, nens a punt de convertir-se en adolescents- que beuen tranquil·lament com si fossin al picnic del diumenge. Es veritat que també hi ha un parell de persones més en un racó, però ni rastre dels dos que havien baixat al meu davant. Hi deu haver un segon soterrani? Una sala amagada. On s’han ficat? Hi ha una porta amb una tanca de codi alfanumèric, però és evident que allà només hi entra el personal autoritzat. Es igual, no m’hi vull trencar el cap, amb això. Ben bé, podrien haver estat abduïts o haver passat a les profunditats del Londres secret, il·legal i invisible. Deixo la meva cervesa reposant a sobre de la barra i trastejo els mapes per veure quina ruta seguiré en sortir. La música és més alta aquí que a la planta superior. Sona “1979” dels Smashing Pumpkins, i el ritme relaxat, melancòlic i nostàlgic de la cançó impregna els meus pensaments amb imatges de color blau i groc, difuminades, esvaïdes entre el record imprecís de les meves primeres sortides nocturnes, dels anys turbulents de la universitat -abans d’esmicolar-me- i dels darrers intents frustrats de trobar una companya que vulgui anar amb mi pel món. 

En aquest precís moment sóc conscient de que aquest és el punt equidistant del meu viatge. L’equinocci espai-temporal en el que estic igual de lluny de tots els punts coneguts, el dia que vaig començar i el dia que tornaré, l’hora en la qual m’he llevat avui mateix i l’hora en que probablement m’enllitaré, el lloc més inesperat i menys planejat -fins ara- dels que he visitat, on no hi ha senyal de 3g, ni cobertura al mòbil, ni llum natural, ni res que em protegeixi, ni una via d’escapament, ni una sortida ràpida en cas d’emergència, sóc en aquell lloc en el qual si passa alguna cosa –bona o dolenta- quedarà enterrada en l’oblit, perquè sóc una mica fora del meu relat, en un d’aquells moments que els que caminen sols i estan a l’aguait saben aprofitar, irrepetibles en la seva forma i únics en la seva temporalitat. Es l’estranyament de l’antropòleg en el moment de trobar la resposta a si mateix. Això sóc perquè és el que volia fer i no podia ser d’una altra manera. Londres. La passejada. Camden. El carreró. Brewdog. La música. Ser qui vulgui ser. Ser qui sóc sense filtres. Un altre d’aquells “tots els moments previs, totes les decisions preses condueixen a aquí i a ara”. El Billy Corgan repetint a l’aire que no ens importa, perquè som incansables, que sentim l’estrebada de la ciutat. 

Un glop més del petroli ennegrit de la gerra, el mòbil a la butxaca, la motxilla a l’esquena i a patejar la ciutat, que encara queden moltes coses per veure. Aniré a l’altra banda del riu. Caminant. Caminant.