Funcionalisme. Estratègies de validació i distorsió en les societats contemporànies: repressió i empoderament.

 

     

Funcionalisme: Estratègies de validació i distorsió en les societats contemporànies: repressió i empoderament.

0. Introducció. El funcionalisme.

 La pregunta essencial de la que parteix el funcionalisme és plantejada sobre l’existència d’unes estructures –ja siguin aquestes fixes, representades en tal cas pels diferents tipus d’institucions, o dinàmiques, en aquest cas els diferents ritus, activitats o codis normatius que es desenvolupen en relació a aquestes institucions. En un segon nivell, i com apuntava Malinowski o com els relativistes culturals i els evolucionistes ja havien intentat dilucidar, el funcionalisme es pregunta si aquestes estructures bàsiques són universals o particulars de cada cultura.

 La resposta aportada pels funcionalistes és afirmativa en el primer cas i relativa en el segon. Existeixen estructures organitzatives de caire social i col·lectiu que responen una necessitat vertebradora de la funció social. Aquesta funció social no és una altra que la generació, manteniment i transmissió del fet cultural entorn el qual troba la seva cohesió la societat. Ja sigui a través, doncs, de les institucions o les activitats, la societat esdevé un ens amb entitat pròpia i un significat que està intrínsecament lligat amb la cultura a través del pensament i l’acció col·lectiva, arribant a generar una super-estructura psicològica que defineix la personalitat i caràcter aglutinador de tota una societat cap als seus membres.

 “Cada poble crea el seu teixit d’una manera diferent: seleccionant unes pistes i ignorant-ne unes altres, i posant l’accent en un sector distint del ventall de les potencialitats humanes (...) Havent originat els seus valors (...) cada cop amb més fermesa, tant en la seva estructura com en els seus sistemes polítics i religiosos, en el seu art i en la seva literatura, i cada nova generació va essent modelada de manera inflexible i definida, d’acord amb la imatge traçada per les tendències dominants” (MEAD, 1984)

 Cada societat i cada cultura, doncs, desenvoluparan unes activitats i ritus i es dotaran d’un codi normatiu relatiu a les seves institucions pròpies, donant forma a tota una diversitat d’expressions culturals i caràcters socials. En aquest sentit, un elevat grau de relativisme cultural cal ser tingut en compte en l’anàlisi de les formes i les estructures. D’altra banda, però, les funcions específiques, de les institucions i dels seus ritus, tant si aquestes van dirigides a la cobertura de les necessitats com al manteniment i supervivència de les estructures, han de ser considerades en un estrat universal.

 Amb el present text s’intentarà arribar a comprendre que “la imatge traçada per les tendències dominants” a les que feia referència Mead, respon a la tensió generada entre els elements valedors i distorsionadors del sistema social i com aquesta s’expressa en el terreny de les institucions i activitats amb l’objectiu final de mantenir o alterar el status quo. Es pren com a marc d’anàlisi i referència clar les societats contemporànies –sobretot les occidentals, però potser caldria afegir-hi totes aquelles que s’adhereixen al sistema capitalista neoliberal- doncs és en aquesta època de confluència entre globalització i localismes enfrontats, que cal comprendre millor les dinàmiques de la funció social.

1. Malinowski i el funcionalisme: la cobertura de la necessitat social.

 Malinowksi va ser un dels principals teòrics funcionalistes, la seva visió de l’estructura i la funció de les institucions i ritus es veu impregnada pel pragmatisme i el utilitarisme. Malinowski definia les estructures en relació a les necessitats que quedaven cobertes per la funció social que desenvolupaven –simbolització i significació- sent aquesta –normalment- la cohesió social.

 En poques paraules, el llenguatge, capaç de dotar de simbolisme i significació els ritus, les relacions i les institucions socials és la eina bàsica i primordial de cohesió social. Aquesta és la seva funció, la d’aportar càrrega simbòlica a les estructures. També, en el paràgraf anterior, es pot veure reflectida la idea de que no es pot deslligar la idea de funció de la de relació social. Per  Malinowski totes les estructures tenen sentit si i -només si- expressen una relació entre individus –ja sigui a un nivell individual o col·lectiu. Ell ho resumeix així:

“El proceso cultural, considerado en cualquiera de estas manifestaciones concretas, siempre presupone seres humanos que mantienen relaciones entre sí (...) La forma de la realidad social no es una quimera ni una abstracción. Es un tipo de conducta característica de cualquier relación social” (MALINOWSKI, 1984)

 Aquesta “forma de la realitat social” a la que al·ludeix no és una altra que les pròpies estructures i institucions socials, i és clar, els ritus i simbologia que l’acompanyen.  La conclusió de Malinowski és absolutament relativista però profundament pragmàtica: no es pot deslligar forma, estructura, funció i simbolisme, perquè cadascun cobreix una necessitat individual o col·lectiva, material o simbòlica, però alhora, tots quatre factors plegats, s’encarreguen de donar cohesió al conjunt de cultura i societat.

“No puede trazarse ninguna línea demarcadora entre forma y función (...) resulta imposible aislar el aspecto material del comportamiento social o desarrollar un análisis sociológico completamente separado de los aspectos simbólicos” (...) las instituciones humanas tanto como las actividades parciales que las constituyen, están vinculadas con las necesidades primarias o biológicas y con las derivadas o culturales. Por lo tanto, la función significa siempre la satisfacción de una necesidad” (MALINOWSKI, 1984)

2. Radcliffe Brown i el Funcionalisme: el manteniment de l’estructura social.

 Radcliffe-Brown ens ofereix una definició del funcionalisme que és complementària  a la de Malinowski: per a ell, la funció de les institucions socials i els rituals és la del manteniment de l’estructura social. En cert sentit, doncs, d’un estat determinat de les coses, tant a nivell individual com, sobretot, col·lectiu.

 Si la definició de Malinowski era primordialment pragmàtica pel seu relativisme, doncs cada societat respon a unes necessitats que li són pròpies o que ella mateixa genera, la de Radcliffe-Brown és pragmàtica, per tot el contrari, perquè és universalista en considerar que la funció última de tot símbol, ritus o institució és el manteniment de la pròpia estructura social i aquesta és una necessitat i un objectiu de qualsevol societat, i per tant, no depèn de la forma que aquesta adopta, sinó de la necessitat bàsica, la supervivència i transmissió dels seus caràcters.

“Un sistema social puede ser concebido y estudiado como un sistema de valores. Una sociedad consiste en una serie de individuos ligados por una red de relaciones sociales (...) una sociedad no puede existir si no hay como base una cierta similitud en los intereses de sus miembros” (RADCLIFFE-BROWN, 1986)

 En el capítol de “Estructura y función en la sociedad primitiva” dedicat al tabú, Radcliffe-Brown fa referència a la prohibició com quelcom present en tota societat. La prohibició ritual, tan en un vessant positiu com negatiu, traça una línea moral i psicològica en tota societat que ajuda a configurar la seva forma i estructura. Adherir-se o saltar-se la prohibició determina l’estat de l’individu que observa o trenca la norma, però sempre en relació a la posició que es té respecte a la resta d’individus i de la societat en general. Així doncs, el tabú o prohibició, estableix un límit i defineix forma, atorgant caràcter, simbologia i consciència a la cultura i la societat. Però alhora aquesta funció és inherent de qualsevol cultura i de qualsevol societat, s’hauria d’afegir, independentment de la forma que en resulta.

 “Hallamos, como resultado, que el significado de cualquier rito particular es comprensible a la luz de una cosmología, una serie de ideas y creencias sobre la Naturaleza y la sociedad humana, que en sus rasgos más generales es común a todas las tribus” (RADCLIFFE-BROWN, 1986)

3. Estratègies de validació i distorsió en les societats contemporànies: repressió i empoderament.

“Desde un punto de vista dinámico, esto es como referencia al tipo de actividad, la cultura puede ser analizada en cierto número de aspectos como la educación, el control social, la economía, los sistemas de conocimiento, creencia y moralidad y aun modos de expresión artística y creadora.” (MALINOWSKI, 1984)

 Vivim en una societat i en una època en la qual la gent necessita certeses i seguretat. No parlo únicament, però, en un sentit material i d’aspectes econòmics, sinó de l’esfera del raonament i les idees, les sensacions i els sentiments. Pot ser que aquesta necessitat de control i seguretat sigui el reflex d’una crisi d’origen material, sí, però són les ments i els cossos –en realitat el tot indivisible que formen- el que es prova de dirigir des de diverses esferes de la societat per tal de manipular-les i aconseguir crear aquesta sensació de seguretat. Fictícia, d’altra banda, però amb l’aspecte d’una veritat concreta, La Veritat Única, que cristal·litza en un estat determinat de la cosa pública i la cosa privada, el resultat final de les quals és el Status Quo i el seu manteniment a tota costa.

 Necessitats immediates. Solucions ràpides. Tot és Blanc o negre. Així són les coses, així han estat sempre i així han de romandre, ens diuen. Ningú té paciència ni temps per fer-se preguntes, ni per dubtar. O poca gent, almenys. El raonament crític, l’escrutini constant dels valors, les idees, les emocions i els sentiments és un procés difícil, moltes vegades dolorós i de llarga durada –que pot arribar a transcendir una o vàries generacions senceres- i per tant, vist amb recel per una societat majoritàriament complaent, conformista i apàtica que busca la seva pròpia estabilitat, el major benefici a canvi d’un esforç i un cost mínims i un hedonisme fortament arrelat en la immediatesa, el consumisme i la dominació dels altres. Les persones introspectives, carregades de raons i preguntes, els excèntrics, els pensadors, els que actuen sense uns objectius concrets o seguint unes prioritats diferents de les del gruix de la societat no esdevenen massa populars, ni generen el tipus de confiança instantània que demana la majoria de la població -en tot moment, sota qualsevol circumstància- per part dels seus semblants.

 El fet de que les conclusions a les que s’arriba a través del dubte, l’escepticisme i la introspecció puguin ser contradictòries amb els valors i prioritats majoritaris converteix aquesta actitud vital en sospitosa i en un cert sentit, amenaçadora –tot i que la seva intenció primera sigui, en virtut de la seva essència escèptica, la prudència. Arribar a conclusions no absolutes, sinó relatives i susceptibles de ser refutades no és una bona carta de presentació envers d’aquells que van a la recerca  de “La Veritat” –paradoxalment, a cegues.

 A més, un dels objectius de l’escrutini i de la generació i la difusió de noves idees sol ser l’autoafirmació i l’autoconsciència dels individus que els proposen i divulguen i per tant s’ha d’esperar, en aquest sentit també, confrontació amb el grup i la col·lectivitat, sedentària i gregària.

 En ser posats en el punt de mira de la revisió i la refutació els interessos del grup, aquest reacciona difonent un imatge dels elements dissidents o distorsionadors com egoistes, insegurs, inestables i fins i tot, incomplets o fracassats. Se’ls victimitza i responsabilitza –més enllà fins i tot de les decisions pròpies i les circumstàncies aleatòries que puguin determinar unes vides més o menys plàcides o tortuoses- de fets que escapen al seu control i que cauen en l’àmbit de la influència col·lectiva i pública o dels agents que actuen en el seu nom.

“Quizá sea necesario añadir que un sistema social requiere también que las personas sean objetos de interés para otras personas. En relaciones de amistad o amor cada una de las personas tiene un valor para la otra. En algunos grupos, cada miembro es objeto de interés para todos los demás y cada miembro, por tanto, tiene un valor social para el grupo como un todo. Además, ya que existen valores negativos tanto como positivos, las personas pueden estar unidas o asociadas por su antagonismo a otras personas.” (RADCLIFFE-BROWN, 1986)

 Paradoxalment, són l’escrutini i la refutació –ja portin finalment a la contradicció i la confrontació o no- les úniques actituds coherents en un món en canvi constant i són, de fet, la única possibilitat de trobar realment un certesa –tot i que malauradament de naturalesa efímera- que permeti la realització dels individus tant en el nivell personal com social. No en va, l’ésser humà és veu immers en un procés de construcció i reconstrucció continu o cíclic.

 Els que necessiten seguretat i certesa s’aferren a una idea fixa de com ha de ser el món, la seva naturalesa sedentària i gregària els solidifica en la seva posició i els hi dóna alhora, una falsa sensació d’arrelament i un neguit vital que reflecteix una por profunda a la pèrdua. La seva posició solidificada i estable en el terreny físic també els atorga la sensació d’estar en possessió de la veritat, la qual organitzen en un sistema tancat, amb una lògica interna d’autovalidació, necessitat i protecció, que només pot ser qüestionada des de fora amb la confrontació o des de dins amb la resistència. El manteniment d’aquest funcionament intern es torna prioritari i susceptible de ser defensat per tots els mitjans, demostrant un cert sentit d’autoprotecció i instint de supervivència col·lectius a un nivell que moltes vegades escapa a les consciències individuals, convertint els diferents actors socials en poc més que peons o peces amb un mer valor estratègic, la funció dels quals serà en moltes ocasions la de força de xoc per contenir les espurnes de subversió generades pels elements de distorsió i alteració del sistema.

 Així doncs, la tragèdia tan dels que busquen la veritat absoluta, com dels que es mouen entre el dubte i la relativitat, és la temporalitat de les seves existències, sotmeses a una variabilitat i canvis constants.

“estas instituciones sirven para expresar un hecho, un régimen social, una determinada mentalidad: la de que todo, alimentos, mujeres, niños, bienes, talismanes, tierra, trabajo, servicios, oficios sacerdotales y rangos son materia de transmisión y rendición. Todo va y viene como si existiera un cambio constante” (MAUSS, 1991)

 Aquests elements de distorsió són generats, voluntàriament o involuntària- pel propi sistema –i són aprofitats com  justificació per legitimar i exercir una violència institucionalitzada i un repressió controlada i dirigida contra els elements particularment desestabilitzadors- aquells primers són reeducats i reabsorbits, apartats i marginats i els darrers, en casos extrems, eliminats. La presència tan d’uns com dels altres pot arribar a desafiar el monopoli ideològic i emocional que exerceix el sistema.

 Els sistemes tenen diversos mecanismes de defensa, els més altament resilients –com les democràcies liberals, les monarquies parlamentàries, o les repúbliques socialdemòcrates- optaran per reeducar i redefinir els rols dels elements distorsionadors a través de lleugeres modificacions superficials del sistema –com per exemple, polítiques de caire social i aperturista, assumibles sense por a provocar una alteració profunda del funcionament lògic intern, i, sobretot,que no posin en entredit el monopoli del poder exercit per les oligarquies o l’estructura jeràrquica i piramidal de l’ascensor social.  

 En condicions d’alteració greu de l’ordre lògic i de l’estructura, però, els sistemes autoritaris o totalitaris prendran el relleu en l’administració, la jurisdicció i el poder executiu i optaran per la marginació, repressió o eliminació dels elements distorsionadors, segons es caigui progressivament en estats d’excepció designats arbitràriament.

 Així doncs, cal assumir que tard o d’hora els elements distorsionadors entraran en confrontació amb els sistema, donada la seva estratègia d’escrutini i refutació i la seva tendència accentuada a la resistència, la difusió de coneixements i innovacions i la redefinició conceptual i ideològica. Llavors la crisi entre certesa/seguretat/estabilitat i veritat es veu decantada cap al cantó de les primeres; el sistema crea un simulacre que accepta com a veritat i se n’oblida automàticament de la seva primerenca recerca de la “Veritat”. Un exemple clar seria el dels feixismes que s’organitzen en un capitalisme d’estat ferotge, militaritzat i mecanitzat, quan cal defensar els interessos de les elits polítiques, socials i econòmiques dels sistemes liberals afectats per les crisis endèmiques que pateixen de manera cíclica, en l’oscil·lació entre inflació/deflació i el creixement i estancament de l’economia. 

 En el nivell col·lectiu són l’estat, les agències estatals –administratives i judicials- els cossos de seguretat, les agències privades de seguretat i els grups para-militars, les entitats que actuen com a nou eix vertebrador i repressores. Quan entren en acció, i es creu necessari, se suspenen llibertats col·lectives i individuals de caire elemental.

 Les democràcies liberals tendiran a la institucionalització dels moviments reformistes o de canvi i els governs autoritaris a la repressió i supressió d’aquests moviments. La societat es veu immersa en una tensió entre la reconfiguració de la seva estructura i el manteniment d’aquesta, en determinats moments es empesa a la força cap al conflicte entre l’adopció de noves formes o el tradicionalisme, el conservadorisme, l’autoritarisme i per últim, el totalitarisme.

 L’església i les diferents formes d’organització ritual i sacralitzada actuaran com a pont entre l’esfera col·lectiva i individual, entre la pública i la privada. Com més a prop estiguin del poder polític secular més presència física tindran en el moviment repressor i reaccionari, fins i tot exercint el monopoli de l’ensenyament i en casos extrems, arribant a tenir veu i part en tribunals, administratius o fins i tot, penals. En casos d’un poder polític decididament secularitzat i apartat de l’església, el paper d’aquesta passarà a l’àmbit ideològic i ètic, intentant organitzar el pensament col·lectiu entorn de les seves doctrines i directrius morals.  

 En l’esfera de la vida privada -la família- i altres relacions filials –amics i relatius de segon grau- i les xarxes de suport social –en un ampli espectre que abraça des de l’escola, fins a clubs exclusius, sectes religioses permeses, societats secretes i elitistes, seguretat social i d’altres entitats públiques- prenen el rol d’elements de pressió social més que de repressió –tret de certs casos extrems, en els quals es travessa la línia física, i en aquest cas sempre en connivència amb un estat cada cop més fortament jerarquitzat.

 “Tales agrupamientos tienen también su cuerpo de normas legales y mitológicas y que esto implica una definición de su elemento humano y de sus reglas de conducta y que todas cuentan con una concreta expresión material, un lugar de reunión, alguna riqueza, ciertos ritos específicos y equipo instrumental (...) la función (...) es proporcionar ciudadanos a la comunidad (...) la armonía de la cohabitación moralmente aprobada (...) explotación más efectiva de los recursos, del fortalecimiento del control legal (...) un intercambio de servicios personales, de ideas y de bienes. Los grupos constituidos sobre esta base definen el papel, las posibilidades y el tipo de servicios que puede ser mejor cumplido por cada uno y distribuyen la recompensa con elementos de “status” o de poder.” (Malinowski, 190-193)

 La repercussió en petita escala d’accions individuals de resistència i distorsió aïllades no sembla anar més enllà del grup immediat en el que s’insereix l’individu, però si l’individu condiciona el grup, aquest pot actuar en nivells superiors, desenvolupant una escalada de la repercussió d’unes accions en aparença inofensives. Per tal d’evitar aquesta escalada, el grup o els elements coordinadors del grup poden iniciar una intromissió de la privacitat individual, per tal de condicionar –primer- o per posar en entredit les capacitats d’autonomia, autoconsciència i presa de decisions. L’element distorsionador és assenyalat com a poc fiable, inestable, insegur i incapaç de prendre les decisions correctes pel seu propi bé i en benefici del grup, i per tant se’l desautoritza i se li retira la capacitat de decidir sobre la seva pròpia persona i en un extrem, s’arriba a posar en dubte la seva percepció de les necessitats i la realitat quotidiana del grup. L’ombra del internament o l’empresonament fan acte de presència. L’individu queda llavors apartat i posat en quarantena, primer amb l’aïllament social i l’ostracisme i arribat el cas, amb l’aïllament físic i en casos extrems, sensorial.

 L’aïllament dura fins que l’individu accepta el rol prèviament assignat o bé és reinserit en un nou nivell en el qual desenvoluparà un rol diferent, però sotmès a un control, una vigilància, monitorització i una pressió més directes i eficaces. Aquest tipus de control serà confiat a individus propers, situats en un nivell transversal o bé immediatament superior o inferior de l’escala social.

 Fins a ben entrat el s. XX i amb un repunt evident en la segona dècada del XXI, el monopoli de pressió i repressió sobre l’esfera privada havia estat exercit pels aparells institucionals eclesiàstics. El catolicisme del Papa Francesc adopta una estratègia de resiliència i adaptabilitat similar al de les socialdemocràcies i altres règims liberals –recuperant l’ideal d’austeritat i pobresa del primer cristianisme o de la branca franciscana, de on li ve el nom al Papa- per tal de recuperar aquest control, mentre que les altres religions monoteistes –immerses en un context social de conflicte, en certes latituds, directament bèl·lic- opten per l’enduriment, l’ortodòxia i el fonamentalisme.

 D’altra banda, en un època en que la secularització està molt estesa –i fins i tot l’ateisme comença a tenir una veu audible i un cert poder- l’aparell repressor de l’esfera privada es difumina i diversifica, en un evident cas d’efecte ambigu de la globalització. Els mitjans de comunicació i més recentment, les xarxes social a Internet, actuen com a condicionadors i agents conductivistes de la personalitat, dels sentiments i de les idees.

 El llenguatge subliminal, la redefinició i apropiació de conceptes, el relativisme cultural més accentuat tan en sentit negatiu com positiu, la post-realitat –i els “fets alternatius”- els jocs de paraules i les perversions lingüístiques, la doble parla i l’escarni i la humiliació mitjançant la burla i el desprestigi públics són algunes de les seves estratègies, que sovint passen desapercebudes i quan són detectades, solen ser justificades circumstancialment per la personalitat, les condicions o pel context social de la víctima. Si culpabilitzar l’individu falla, la culpa queda difuminada en la llei de l’oferta i la demanda, en aquest cas “la demanda” de sensacionalisme d’una societat ja arrelada en l’espectacle i la novetat constant i la demanda de seguretat i estabilitat amb que havíem començat.

 Encara en un estat embrionari, algunes xarxes socials i aplicacions de missatgeria poden ser armes de doble tall i actuar en un sentit alliberador o repressor, com a defensors de la llibertat d’expressió o com a policia del pensament i els sentiments. La conseqüència evident serà que les certeses, la veritat, les idees, les emocions i els sentiments quedaran subjectes a la validació d’elements externs al propi individu. Es prova de desempoderar a l’individu, restant-li autonomia d’acció i capacitat de decisió. Esdevenim així esclaus de les necessitats creades per la col·lectivitat, de la qual formem part i de la qual, volguéssim o no, tampoc es pot fugir fàcilment.

 Les relacions de domini i submissió queden definides en el microcosmos de les xarxes de suport familiar i de filiació –amistat- i en les xarxes clientelars immediates –com cadenes de favor/deute i màfies- i que al seu torn es materialitzen en accions com l’abús d’autoritat, de la força física i del poder, el maltractament psicològic, l’abús sexual, el bullying, el xantatge emocional o econòmic i finalment l’anulació de la personalitat. Es tracta d’una estratègia de perpetuació de l’eix social que divideix la població entre abusadors i víctimes, un cop passat el temps de l’abús –normalment camuflat en forma de ritus iniciàtic- s’obre a l’individu que hi reacciona violentament en contra la possibilitat de convertir-se en part del grup d’abusadors. Si l’individu abusat no reacciona, se’l fa culpable de la seva situació. Si reacciona amb violència se’l convida a convertir-se en abusador. Així es tanca el cercle d’un dels patrons lògics del sistema: l’ús de la violència agressiva com a eina d’educació, domini i perpetuació queda justificat.  

 En casos de reincidència en el desajust o de distorsió incontrolable o no susceptible a la reeducació, la societat pot recórrer a institucions legals i administratives: els centres de menors, els centres d’internament, l’assistència social, els centres de salut mental i psiquiàtrics i en última instància, les presons.

 Entre aquestes categories cal fer distincions a nivell d’individualitats, entre persones en risc d’exclusió, delinqüents juvenils, criminals comuns i persones amb malalties mentals i els que són autèntics distorsionadors del sistema, anomalies de comportament marginal, desestabilitzadors conscients i dissidents polítics. L’ambigüitat en el diagnòstic dels casos sol ser una eina molt útil per a l’administració o les entitats privades de diagnosi a l’hora de camuflar cassos de repressió per motius ideològics, polítics i socials. Es el mateix tipus de buit legal i de inexactitud tècnica del procés i d’ estats d’excepcionalitat que porten a judicis de valors apriorístics i condicionats i que, en última instància, desencadenen en judicis sumaríssims i penes de mort.

 La censura i la limitació de les llibertats de reunió, d’opinió i expressió són complementàries en aquesta estratègia i actuen com a línies vermelles de la legalitat i el sistema imperant, definint els marges legals que, de saltar-se’ls, justifiquen la intervenció. La difamació, l’ostracisme, l’escarni i la possibilitat de delació anònima són factors dissuasoris, indirectes i també apriorístics, per tal d’estalviar l’estadi de coerció i repressió directes i en conseqüència, evitar la possibilitat de legitimar la dissidència, les rebel·lions o les insurreccions.

 Pel contrari, el raonament crític, l’escrutini i la refutació d’idees, emocions, sentiments, experiències i fets és l’estratègia que cerca una pressa de consciència progressiva, l’empoderament del jo, la afirmació individual i del dret a la diferència en la igualtat d’oportunitats, la tolerància, la superació personal no competitiva, l’autonomia, la llibertat d’opinió, expressió, decisió i acció. En definitiva, el domini total del jo, vist com l’agregat cos/ment, que ha de conduir a la realització personal i l’experimentació temporal de moments de felicitat i plenitud vital.

“Realmente, en nuestros miedos y preocupaciones, así como en nuestras esperanzas, estamos condicionados por la comunidad en que vivimos. Y es en gran medida mediante la participación en la esperanza y el miedo, mediante lo que hemos llamado interés común en hechos o eventualidades, por los que los seres humanos están unidos en asociaciones temporales o permanentes. Por cada regla general que debe ser observada tiene que haber algún tipo de razón o de sanción. Para los actos que afectan de modo claro a otras personas, la moral y las sanciones legales proporcionan una fuerza de control generalmente suficiente sobre el individuo. Para las obligaciones rituales, las sanciones rituales proporcionan conformidad y racionalización” (RADCLIFFE-BROWN, 1986)

 No hi ha una meta definitiva, no hi ha un premi pel primer, no és una cursa, ni una competició, no hi ha domini que assolir sobre els altres; al contrari, fer-se preguntes, dubtar, sotmetre a escrutini i refutació, una inquietud pel coneixement i les experiències reals i més diverses tracten de posar-nos a l’abast l’alliberament total dels individus, atorgant-los la possibilitat de la lliure associació –i dissociació- i la independència individual, tot alhora, per poder realitzar i materialitzar les seves aspiracions vitals.

4. Conclusions.

 El funcionalisme és un corrent indispensable dins l’Antropologia cultural. Els seus plantejaments pragmàtics, que tenen en compte els límits en què es mou la disciplina, això és entre universalisme i particularisme, el fan molt útil com a conciliador i pont entre les diferents disciplines de les quals s’hauria de nodrir qualsevol estudi antropològic.

 La premissa bàsica és irrefutable: tota societat es basa en unes estructures fonamentals amb unes funcions determinades, ja siguin la cobertura de les necessitats que la mateixa societat genera –materials o simbòliques, i que resulten en les formes culturals específiques de cada societat- o el manteniment i transmissió en el temps d’aquestes mateixes estructures –l’status quo i les dinàmiques relacionals i de poder i submissió, universals i comuns en qualsevol societat organitzada. Les visions encarnades per Malinowski i Radcliffe-Brown esdevenen complementàries, per tant, i estableixen un fort lligam amb altres disciplines com la sociologia, la historia, la psicologia o la lingüística. La cultura i la societat són estructures lògiques i simbòliques en sí mateixes, amb un funcionament intern propi però alhora comú a d’altres cultures i societats.

 Com s’ha presentat amb exemples, cites dels propis autors o hipòtesis sobre el funcionament de les estructures socials, aquestes actuen de manera positiva tant com negativa, establint un eix entre allò que és permès i allò que no, allò que és propi i necessari i allò que és aliè i rebutjable, entre allò que s’incorpora o és susceptible de ser incorporat i allò que és apartat i eliminat. Tota estructura social té, doncs, elements positius i negatius, però aquests són dinàmics i depenen sempre de les relacions que s’estableixen entre els diferents actors social. Es així que un cert enfocament derivat del funcionalisme esdevé primordial en qualsevol estudi sobre les societats humanes, doncs les dinàmiques, els ritus, les institucions i els límits i formes que aquestes abasten sempre es troben en un flux constant i canviant.