El rescat de l'Orfeu.
Volia escriure una història que tingués
lloc al metro, però abans de posar-me a escriure res, necessitava saber quants
vagons tenia un comboi i com que mai m'havia parat a contar-los i ningú tampoc
va saber dir-me quants eren, vaig haver d'anar jo mateix a comprovar-ho i sense voler, vaig descobrir que allà abaix hi viuen
ànimes perdudes -perdudes, sí- perquè si bé la majoria només està de pas,
també n'hi ha que queden atrapades entre el vidre i el plàstic... entre el ferro
i la terra.
Als vagons, als
túnels, als transbords, trossos de nosaltres mateixos se'ns desenganxen sense
que ens assabentem de res. Allà abaix retalls de consciència viuen reclosos en
silenci durant les nits i de dia, quan els passatgers atrafegats omplen les
andanes i els vagons, es tornen caníbals que s'alimenten de les nostres
preocupacions i capficaments, dels nostres somnis i esperances, fent mossegades
de la matèria primera de la què ells mateixos són fets. Ens atrapen per un
instant prenent tant sols el necessari i passen de l'un a l'altre, anant i
venint, saltant a través de les nostres mirades com espurnes embogides de vida.
Pujo al primer vagó i
així quan el metro enfila una recta, gairebé puc veure el comboi en tota la
seva extensió. Em col·loco els auriculars, ja que per fer el que em disposo a fer -i si no em vull perdre jo mateix- cal que estigui aïllat de les
converses dels que hi ha al meu voltant. Toca esperar, tenir paciència.
Un home ha entrat al
vagó de cua. Ve llegint un llibre sobre mitologia. Està molt concentrat en la
seva lectura, quan de sobte un impuls que sembla espontani -però que en
realitat és una reminiscència d'un ressort primitiu que ens alerta del perill-
l'obliga a aixecar la vista.
Assegut al seu davant, un altre home,
vestit amb americana i corbata, intenta realitzar un hàbil moviment per pispar
la cartera al del seu costat -un treballador amb mono i botes de seguretat- que
està mig adormit. El lladre se sent observat i perd la concentració durant un
instant. La noia que seu a l'altre costat del treballador, aprofita el moment
per empènyer lleugerament i despertar a la víctima. El lladre, que se sent
enxampat, mira a la noia als ulls i es passa el dit índex pel coll,
dissimuladament però en clar gest d'amenaça.
La noia, amb un inici d'atac de pànic,
canvia de vagó sense donar temps a ningú a dir res. S'asseu a l'únic lloc
lliure, mentre encara li tremolen les cames, la vista fixada a terra. Només veu
sabates. N'hi ha unes que li criden l'atenció –estan perfectament enllustrades-
i aixeca el cap per veure qui les calça. Un noi, força prim i amb unes ulleres
de pasta enormes i quadrades –informàtic a totes vistes- aparta la mirada.
Avergonyit, pensa si el deu haver
reconegut. Ja fa setmanes que coincideixen. Sempre a la mateixa hora. L'observa
cada dia des del vagó contigu, coneix tots els conjunts que porta
i totes les expressions de la seva cara, des de l'alegria, fins a la tristesa i avui, el neguit. De sobte recobra la
consciència de l'entorn i es troba mirant fixament a un punk, que ofès, com a
resposta, aixeca el dit del mig.
El metro s'atura i una nova riada de gent
entra sense miraments. El punk esbufega, angoixat per l'aglomeració. Entre
l'allau, una noia amb una motxilla molt gran ha quedat de peu al seu costat. La
mira i veu el cansament als seus ulls. Dubta un instant. S'aixeca
dissimuladament, com si volgués baixar, tot i que encara li queden unes
quantes parades i, sense dir res, li cedeix el seu lloc. La noia respira
alleujada. Els ulls li brillen, el moment s'acosta. Em mira.
Tanco els ulls. A l'andana de la meva ment, veig un noi i una noia
asseguts l'un al costat de l'altre. Es la noia més maca que he vist mai. El noi està callat,
mirant endavant sense veure que té al davant i ella li pregunta per què no diu
res. Més tard s'empescarà alguna història estranya sobre la importància del
silenci. O potser no la tornarà a veure mai més...
Obro els ulls. Just per veure com es
tanquen les portes. Ara jo sóc a fora del vagó. “Com he arribat fins aquí?”.
Llavors la veig a ella, que em mira des de dins, somrient, amb una mà posada a
la finestra. El metro se'n va, es perd en la foscor del túnel. La gent marxa
escales amunt i em quedo sol.
Amb un somriure melangiós a la cara,
enfilo cap a cel obert.
