Vertical
Des de la finestra de la meva habitació, les
vistes han canviat molt en els darrers temps. No tant sols perquè jo m’ho miro
tot amb uns altres ulls, sinó que el paisatge urbà ha experimentat una gran
transformació. Al meu davant, on en part hi havia els terrenys
que ocupava l’escola on vaig fer la primària, ara s’alça imponent i grandiós un edifici de color blanc. Una versió
modernitzada, neta, polida i de protecció oficial, dels monstruosos eixams d'abelles
i formiguers que donen forma al barri de Sant Ildefons. Gairebé el puc veure
deteriorar-se poc a poc, encara que ara sigui pràcticament invencible. Brut i
gris d'aquí a deu anys.
Entre el monstre de "Melvillianes" característiques i l’edifici més proper i en estricta línia recta des de la meva
finestra, s’obre un quadre d'uns vint metres d'amplada, a través del qual la
meva vista encara encerta a veure uns altres tants de la Ronda i la part més
baixa i antiga de l’Hospitalet. Més enllà, els gratacels del complex La Fira 2,
la cara interior del cementiri de Montjuïc i a la dreta, en els dies més clars,
una franja de mar blau. És en els dies assolellats d'hivern, al punt de
les cinc de la tarda, que el sol cau en l’angle just i adequat per il·luminar
l’esquena dels edificis de baix, més enllà de la Ronda i les finestres em
tornen un reflex irisat i enlluernador, de tons daurats i platejats, que
contrasta fortament amb l’ombra freda, de grisos, blaus marins i violetes, que
ja s’apodera del meu barri. I així, amb un indirecte artístic platònic crepuscle,
va caient la nit durant una hora llarga i mandrosa.
Es llavors, quan la majoria dels dies surto a
passejar amb el gos i caminant tranquil·lament, m’arribo fins a la Torre de la
Miranda i des del passeig puc veure el delta del Llobregat gairebé en la seva
totalitat. Allà l’Hospitalet, una mica més a la dreta el Prat, més enllà
l’aeroport. Centenars d'edificis que s’alcen sobre tones de ciment, vidre i
acer, zones industrials post-modernes i trams de foscor on encara resisteix
algun reducte insolent, híbrid, de vida rural i urbana i solars sense
construir. Un laberint de carrers, carreteres, autopistes i punts il·luminats.
La capa de negre esquitxada d'espurnes taronges, grogues i en certs casos,
vermelles, en senyal d'avis. Entre elles s’estenen eixos de llum led que ho connecten
tot.
Al vespre en aquesta època de l’any, els carrers
orientats de nord a sud, es converteixen en corredors d'un vent glaçat que
convida a la gent a córrer a buscar refugi a casa. Respiro fondo
i amb calma, deixant que la llum i el fred m’omplin i em netegin per dins i
contemplo la civilització en silenci, adonant-me'n de que és com observar una
criatura quan dorm, per un instant precís d'una bellesa hieràtica, pura i
majestuosa i -per això mateix- d'una força terrible, indiferent i irresistible en
el seu despertar.
