Vertical

Vertical

Des de la finestra de la meva habitació, les vistes han canviat molt en els darrers temps. No tant sols perquè jo m’ho miro tot amb uns altres ulls, sinó que el paisatge urbà ha experimentat una gran transformació. Al meu davant, on en part hi havia els terrenys que ocupava l’escola on vaig fer la primària, ara s’alça imponent i grandiós  un edifici de color blanc. Una versió modernitzada, neta, polida i de protecció oficial, dels monstruosos eixams d'abelles i formiguers que donen forma al barri de Sant Ildefons. Gairebé el puc veure deteriorar-se poc a poc, encara que ara sigui pràcticament invencible. Brut i gris d'aquí a deu anys.

Entre el monstre de "Melvillianes" característiques i l’edifici més proper i en estricta línia recta des de la meva finestra, s’obre un quadre d'uns vint metres d'amplada, a través del qual la meva vista encara encerta a veure uns altres tants de la Ronda i la part més baixa i antiga de l’Hospitalet. Més enllà, els gratacels del complex La Fira 2, la cara interior del cementiri de Montjuïc i a la dreta, en els dies més clars, una franja de mar blau. És en els dies assolellats d'hivern, al punt de les cinc de la tarda, que el sol cau en l’angle just i adequat per il·luminar l’esquena dels edificis de baix, més enllà de la Ronda i les finestres em tornen un reflex irisat i enlluernador, de tons daurats i platejats, que contrasta fortament amb l’ombra freda, de grisos, blaus marins i violetes, que ja s’apodera del meu barri. I així, amb un indirecte artístic platònic crepuscle, va caient la nit durant una hora llarga i mandrosa.

Es llavors, quan la majoria dels dies surto a passejar amb el gos i caminant tranquil·lament, m’arribo fins a la Torre de la Miranda i des del passeig puc veure el delta del Llobregat gairebé en la seva totalitat. Allà l’Hospitalet, una mica més a la dreta el Prat, més enllà l’aeroport. Centenars d'edificis que s’alcen sobre tones de ciment, vidre i acer, zones industrials post-modernes i trams de foscor on encara resisteix algun reducte insolent, híbrid, de vida rural i urbana i solars sense construir. Un laberint de carrers, carreteres, autopistes i punts il·luminats. La capa de negre esquitxada d'espurnes taronges, grogues i en certs casos, vermelles, en senyal d'avis. Entre elles s’estenen eixos de llum led que ho connecten tot.

Al vespre en aquesta època de l’any, els carrers orientats de nord a sud, es converteixen en corredors d'un vent glaçat que convida a la gent a córrer a buscar refugi a casa. Respiro fondo i amb calma, deixant que la llum i el fred m’omplin i em netegin per dins i contemplo la civilització en silenci, adonant-me'n de que és com observar una criatura quan dorm, per un instant precís d'una bellesa hieràtica, pura i majestuosa i -per això mateix- d'una força terrible, indiferent i irresistible en el seu despertar.