Joguina en mans del destí

Joguina en mans del destí

El petit Yali no va néixer d’una flor de lotus. Va arribar al món des del ventre de la seva mare, com tots. Va arrencar a plorar, com tots. Va aprendre a caminar vora l’any d’edat i a parlar una mica més d’hora que la resta. Va anar a l’escola a partir dels tres anys, com la majoria. Llegia i escrivia força bé des de bon començament i de seguida va demostrar aptituds per a l’estudi. D’una manera racional i emocional podia ser considerat com a prematur per a la seva edat i no eren poques les persones grans que es descobrien explicant-li les seves cabòries a aquell marrec. Era una d’aquelles persones a les quals des de ben petits els acompanya una aura de paciència i comprensió. Però va ser precisament aquesta manera que els altres tenien de veure’l que el va allunyar una mica de tots el que l’envoltaven. I un nen que es llença endavant d’aquesta manera, no sol tornar enrere, ni girar-se massa a mirar si el segueixen.

Un seguit de casualitats, però, el van posar en un camí totalment inesperat per a un nano d’un barri pobre de les afores d’una megalòpolis futurista. La primera, en Yali era el quart fill d’un segon fill. Res d’extraordinari i menys encara en una comunitat acostumada a les famílies nombroses. No obstant, entre les famílies dels seus amics i mestres de l’escola n’hi havia que seguien una vella religió -una que mai havia acabat d’extingir-se entre la voràgine de cotxes de luxe i gratacels d’obscures entitats financeres- que sostenia que els números amagaven una realitat més real que la pròpia realitat. O alguna idea mística semblant. Consideraven que en Yali tenia quelcom de diferent i van creure que era bona idea que persones amb una visió més elevada de la vida el coneguessin i valoressin. I així, un bon dia van trucar a la porta de casa de la família d’en Yali una parella de monjos vestits amb túniques de colors vius.

Ja sabeu com va. Ho heu vist a les pel·lícules, ho heu llegit en els llibres. Un barri de barraques i carrers bruts entaforats entre edificis de disset plantes i apartaments de cinquanta-cinc metres quadrats. Una caseta feta de retalls d’uralites, tàbics que no aïllen del fred i cables elèctrics tan entortolligats i pelats que cada dia que passa sense un incendi o una enrampada mortal pot ser considerat una victòria. Hi ha una gotera que cau amb el ritme exacte d’un compàs de dos per quatre sobre un plat d’alumini, fent una melodia una mica frenètica però tediosa, com les vides arrossegades repartides entre la feines que gairebé no donen ni per menjar i els programes de televisió estrafolaris i cridaners importats de ves a saber on, parits entre una ment malaltissa i un coll emmidonat i uns talons d’agulla.

Els monjos xerren amb els pares, que poc acostumats a parlar amb gent important i carregada de raons, no les tenen totes. Fins que la promesa d’un futur millor fa caure la barrera de la desconfiança. I per últim, demanen parlar amb el noi. El troben eixerit i despert i dóna respostes raonades i madurades que sobten per la seva clarividència i que posen en guàrdia a uns adults prou pagats de sí mateixos. Els monjos es miren i assenteixen amb gravetat. Miren els pares i aquests el seu fill com si fos la primera vegada que el veiessin. Van a l’habitació del costat i parlen d’una prova i de la possibilitat d’endur-se el noi. Prometen tornar al dia següent. 

L’endemà en tornen no dos, sinó quatre i un d’ells, no gaire més gran que en Yali, porta una bossa de tela. A dins de la bossa hi ha quatre objectes, que queden disposats en una taula, l’un al costat de l’altre. No té massa importància què és cadascun d’aquests objectes, sinó qui n’era el propietari. Un dels monjos mira en Yali i li pregunta si troba algun d’aquests objectes familiar, si sent algun lligam especial. En Yali s’encongeix no gaire segur de què se suposa que ha dir, en realitat no ha vist mai de la vida cap d’aquells estris tronats. 

El monjo més gran insisteix i li demana que triï, que n’esculli un. En Yali allarga la mà, però s’atura en l’últim moment. No sap on hi ha la trampa, no li fa gaire gràcia tot aquest assumpte i sospita que tard o d’hora li caurà una clatellada. Mira el monjo i aquest l’esperona amb un moviment que conté seguretat, impaciència, urgència i autoritat a parts iguals. Fins i tot avança una mica el cap, com si fos una ordre i no una petició. En Yali, encongit, agafa l’objecte que li sembla menys perillós, més amable segons la seva manera d’entendre el món. El que sembla menys una arma i més una joguina. 

Els monjos somriuen complaguts, s’abracen i alcen els braços al cel, agraïts per presenciar aquell moment tan transcendental que havien esperat durant tan i tan de temps. “Teníem raó”, els hi diuen als pares d’en Yali, “el nen és la reencarnació d’un dels mestres de la nostre ordre!”. I els hi expliquen més concretament que es tracta d'una reencarnació del monjo Yu, -ni més, ni menys!- un dels més savis, compassius i influents mestres que havien passat pel seu monestir i que amb bon criteri –com sempre- havia escollit una llar relativament propera per poder ser trobat i un molt convenient recipient per retornar al món. Com en poden estar segurs? Doncs perquè el noi ha reconegut la joguina preferida del monjo Yu i només la reencarnació del monjo Yu hauria pogut saber que es tractava de la seva joguina. Aquella i no una altra.

Els pares s’abracen amb una barreja d’esperança i por pel seu fill. Els monjos els hi demanen que els hi deixin endur-se el noi i donar-li una educació i una vida plena entre la seva comunitat, una vida allunyada de la pobresa. Poder viure entre un cert luxe, pau i harmonia segons una norma de vida monàstica i unes condicions en les que impera el bon criteri, el seny i l’estabilitat. Els pares d’en Yali dubten, al cap i a la fi és el seu fill i ells creuen que són essencials per a la seva educació, són ells qui li han d’ensenyar com és el món, ells els qui tenen uns somnis i un futur planejat pel seu fill. Els monjos es mostren comprensius, però inflexibles en la seva voluntat d’endur-se el noi, no poden renunciar a aquesta oportunitat, i finalment els hi ofereixen totes les facilitats que poden: un trasllat per a tota la família al poble més proper al monestir i la promesa de poder veure en Yali de tant en tant. I ja està, tan senzill com això. Tothom està content per haver trobat una solució que complagués a totes les parts. L’únic que queda és fer les maletes i marxar i començar una vida nova, cadascú allà on li toca.

En Yali es queda parat enmig de l’habitació amb la joguina a la mà, veient com tots marxen entre rialles i felicitacions. De sobte se n’adona que el monjo novici s’ha quedat enrere i recull les altres joguines amb parsimònia i veneració. En Yali li allarga la que ell té, per tornar-li. “No, és teva” li diu el novici. Ell fa que no amb el cap. “Sí, es teva, sempre ho ha sigut”. En Yali insisteix i li allarga de nou. No la vol conservar. No és seva, no la vol. “De debò, és teva. No siguis burro. Només aquesta podia ser teva. Es que no veus que les altres pertanyien al monjo Wang, al monjo Qin i al monjo Han? La del monjo Yu és la teva... Monjo Yu...”. En Yali parpelleja i pensa “Flipa”.

La cançó dels nens que sempre anaven al davant

La cançó dels nens que sempre anaven al davant

Somia, lluita i fes-te lliure i gran.

I. Dels camins de muntanya als carrers de la ciutat assetjada

Jo em repetia endins, a mi mateix, somia,

somia tant que no càpigues més

entre aquestes quatre tristes parets

que el món no se t’acabarà

i que en els mapes hi ha pistes

de llocs nous i exòtics per explorar.

Que tens tot un temps per endavant

i si vas sense pressa més lluny arribaràs

i “dibuixa, pinta, llegeix i escriu” ens deien

quan fèiem nosa i ens volien fer fora

i els va sortir el tret per la culata

perquè nosaltres vàrem creure’ns

aquelles promeses fetes a la babalà.

Ells pensaven que eren inofensives i ingènues

i poc s’imaginaven que tot sols 

en tindríem prou per veure

que hi havia quelcom millor en ser

el que volguéssim ser,

en la nostra imaginació

sistema blindat pel coneixement,

de que a tot el que hi ha i al que

es pugui dir i ser pensat,

se li pot donar forma

i el que no ens agradi

sense por de perdre res, descartat,

i així, construir una realitat feta a la pròpia mesura.

Vàrem començar trepitjant fort,

el meu germà Jordi i jo,

cap amunt, grimpant pels boscos pendents

a l’estiu verd de les muntanyes del Pirineu

i de vegades quèiem i anàvem de tort

buscant els racons amagats i els camins per fer

que no tinguessin massa rastre de petjades

i ens duguessin a clarianes secretes

on no poguéssim sentir els estranys

i les seves veus ronques, cridaneres o rovellades

de metall i òxid i problemes

sense gaire sentit i esperances trencades

que ens volien enxampar en el seu malson

i no, nosaltres érem un parell de salvatges

i sabíem com ser-ho

sense pensar-ho

i fèiem rebentar les sabates,

des de dins, com la bomba d’un sabotatge

i ens ventàvem cops de puny l’un a l’altre

i coces i, de vegades, mossegades,

i ens deien que teníem mans de ferro

i les forces d’un brau

i que si tant fort picàvem

algun dia ens faríem molt de mal

i aquell dia no havia d’arribar mai

o potser encara hauria d’arribar

i ja no hi serem quan finalment arribi.

A finals del mes d’Agost sempre tornàvem

a la ciutat i al nostre barri

-brut, gris i pudent alguns dies

il·luminat, caòtic i excitant d’altres-

i veníem com gegants

amb les ments oxigenades

i plens de somnis de llibertat

i de sobte tot semblava petit i molt estret

al nostre voltant

i les habitacions es tancaven

a sobre nostre

i ens queia el sostre a sobre

i així ens veiem abocats

a uns carrers hostils i plens de paranys,

carrers d’aquells perillosos,

carrers que enganxen les bestioles del camp,

però tot just després de quinze dies

més unes hores avorrides de regal

i d’haver fet esclatar el cap contra la pilota

i raspats els genolls sobre el ciment armat

amb l’entorn les nostres mides quedaven de nou a l’alçada

i altra vegada a caminar per les voreres esquerdades

amb l’esguard greu, el cap cot i la mirada esquiva,

els sentits alerta com els de l’aranya radioactiva

per evitar emprenyadors encontres amb les forces imperials,

i perseguits pels xucladors de vides que ens estiraven cap avall

arrapant-se a les nostres il·lusions,

i fent de llast dels nostres turmells alats.

Nascuts i criats al barri,

esperits temperats a les muntanyes

els punys i el rostre endurits a l’escola.

La ment eixamplada per uns contes

que nosaltres mateixos triàvem

explicar-nos

i que amb entusiasme renovat

resseguíem, ulls i dits, una i altra vegada.

II. De les tribulacions llegides i viscudes.

Fullejàvem còmics farcits d’herois

i llibres d’aventures

i videojocs del futur ens omplien les hores mortes,

dibuixàvem ideals als papers en blanc de DinA-4

i viatjàvem a través de pel·lícules

amb el rumb que ens marcaven

la capitana del Nostromo

les motos de llum de feixos mortals

i un Jedi d’una Galàxia molt llunyana.

Sota l’amenaça de restrictives autoritats

i mirades suspicaces i mires estretes

apreníem a la nostra els trucs d’Odiseu

i la còlera d’Aquileu.

Llegíem de Pandora i de Quetzalcoatl

i dels jocs d’amagar caixes a dins de caixes,

de pujar al Tibet amb els xerpes

de cames curtes i centres de gravetat baixos

d’anar al fons del mar a buscar tresors

amb en Nemo, en Long John i en Rackham el Roig

i de viatjar a la lluna amb coets impossibles

disparats en cel·luloides cremats

des dels bohemis camerinos de l’Opera dels Marx,

sabíem qui eren en César i Cleopatra

i els druides celtes que celebraven

Samhains drogadictes

i cremaven grans figures de palla

i amb el fum que en sortia

feien fora falanges invasores,

ens asseiem a prop del tron d’un rei que no era rei

sinó un bàrbar qualsevol vingut a més

i que follava amb amazones guerreres de malucs amples

i bruixes que escrivien el seu propi destí

i hipnotitzaven amb la veu i el cos,

escoltàvem els consells dels dracs per combatre cavallers despietats

i admiràrem els vampirs que per combatre la seva por –la seva por!-

li feien l’amor a la terra i s’enterraven entre els cucs durant eons interminables.

I en Piggy li demanava a l'Atreyu que portés un missatge d'esperança

a dins d'una ampolla llençada a les Dunes del desert d'Arrakis.

No hi havia lleis

que no estiguéssim disposats

a partir per la meitat,

ni normes estúpides

que no volguéssim doblegar,

vàrem descobrir el so de la ràbia

de les nostres paraules

reflectides en les cançons enceses

que en embogides

revolucions per minut

ens convidaven a viure

sense treva ni descans.

I quan aixecava la vista amb aquests ulls meus veia

apropiar-se de l’aura dels adults la malícia,

el dolor i les ganes de fer mal

i vaig aprendre que de tanta maldat

la única possibilitat que restava

era refugiar-se’n ben endins

i fer créixer com flocs de neu exponencials

habitacles, camins i trencalls

i un parell de portes secretes

que algun dia em permetessin

fugir d’aquell laberint embogit.

Professor i veïns, grans i petits,

em van fer admirar el flautista de Hamelin

i els volia fer ballar

com les rates de claveguera

que jo creia que tots ells eren

i allunyar-los del seu futur,

per donar-li una possibilitat més brillant

i una oportunitat de convertir el món en un lloc millor.

I no els volia malmetre només

sinó que tenia ànim de venjança,

intel·ligent i calculada,

fins que la vaig descobrir fútil en les mil pàgines

escrites per unes mans negres que em van ensenyar

que la única justícia de veritat és la que mostra compassió,

i que l’amor que no ofega, planejat o no, és l’únic que ens cura en el fons.

No, no vaig jugar en cap equip de futbol,

no vaig anar a piscines, ni a cap cursa, ni de bicis ni de cross,

no vaig conèixer una noia que em volgués agafar de la mà

i a canvi a cada cantonada hi havia ajupit algun malparit

nou o de cara coneguda -i potser aleshores amigable-

que tenia preparada una ocurrència i una nova batzegada

i anaven desarmant-me i carregant-me de raons

i aquí i allà jo perdia trossos del meu jo,

com una joguina trencada de fusta mal encaixada

que la gent estirava fort, cadascú cap una banda.

Dels moments bons en guardo un minúscul d’una companya

de nom Mireia que es va ajupir quan ningú mirava

i em va ensenyar a fer el nus dels cordons

de les meves bambes tan preuades.

Valgui aquest vers solitari per ella i un hurra per nosaltres!

I mentre els covards es donaven cops de colze

de complicitat absurda i ignorant

jo aprenia Història i Filosofia, i mitologia i teologia,

i antropologia i ciències i literatura i poesia

i em feia promeses que em tatuava

a pell girada i volta, a foc. A foc!

I com cremava!

Lletres recordant-me que tard o d’hora

faria la vida –tota- meva.

Perquè heu de saber

que jo sempre he sigut

d’aquells que no reconeixen

ni pàtria, ni deu, ni amo, ni rei.

D’enlloc i de ningú!

I trenta anys més tard

continuo esperant el raig fulminant

d’un seny que no acaba d’arribar

i si arriba, mai em trobarà,

doncs el meu esperit es va anar esvaint

i reproduint en mil idees i records

i n’he anat deixant trossos aquí i més enllà

i en milers de kilòmetres separats

per corrents d’aire i l’aigua de rius, de llacs,

de dos oceans i de dos mars

i ningú mai podrà arribar a comptar

totes les peces del taulell que he mogut,

ni en la més estricte i automàtica vigilància

perquè en els moments d’angoixa més terribles

la meva ment ha anat a parar tan lluny

-a llocs tan inexplicables i capgirats-

que gairebé no la vaig poder fer tornar.

III. De cada passeig i de la seva tornada en neix un nou camí.

Esmicolat per dins,

trencat per fora,

rodamón de l’ànima durant anys

i un petó i un batec

descontrolat, en paral·lel,

van fer aturar el nostre temps

i sense saber-ho

potser sense voler-ho

ni adonar-nos-en

el trencaclosques

va quedar refet.

I escolteu-me ara

que sento de prop

la serenor de la derrota

que dels “sí” se’n gaudeix

i dels “no” se n’ha d’aprendre

que podem provar de fer parar

els rellotges atòmics

i moure muntanyes màgiques

i inventar rituals sagrats

i invocar divinitats humanes

o divinitzar la nostra humanitat

que podem provar de fer córrer

el temps més ràpid i marcar el compàs

de la felicitat i l’alegria i repartir-la

anant i venint sense parar i volar

més amunt de les mirades dels curiosos

i dels incrèduls de l’amor...

I ballar com si res i cantar ben alt

cantar a tot volum

i fins que ens esclatin els pulmons

que junts hem cavalcat a lloms

del cavall boig de William Blake!

Per poder trobar-nos

vaig mirar directament als ulls de l’abisme

lligat de peus i mans i amb els sentits embotats

vaig perdre l’alè i se’m va escapar

fins l’últim bri d’aire del meu cos

vaig veure el món i un edifici emmurallat

a través d’una pàtina de color vermell, 

del color de la sang,

vaig restar encadenat a l’estructura ossificada

d’un terror mecànic i vaig passar un no-temps

en els llimbs que no tenen cap mena d’emoció

ni sentit, ni sentiment

i quan ja creia extinta la meva consciència

vaig tenir una visió de la joia en un fons verd i blau

que m’apuntava en la bona direcció,

vaig experimentar la gravetat zero a les entranyes

tot contemplant en èxtasi les bones obres de la mà humana

i les meravelles que la natura espontàniament va combinar

en forma d’un àngel terrenal fet de foc i mel,

a través de la translúcida llum dels vitralls més sagrats

de les tavernes de carrers antics i de totxanes empedrats

entre glops de cervesa

i un nèctar enverinat i antídot, tot alhora,

em mossegava el llavis

i em cremava el coll

i m’embolcallava el cor.

M’embolcallava el cor!

Sí! He cavalcat a lloms

del cavall boig de William Blake

per sortir del meu personal infern

i sí! Entre els meus dits vaig sentir

passar un tros d’eternitat.

Però tot passa. Tot s’escapa.

I aquí estic encarant una nova tempesta

somrient i una mica desencaixat

veient com no acaba de caure

aquesta emprenyadora

i freda pluja horitzontal

de les gèlides nits fosques del hivern

que a tocar del solstici

semblen fer-se més profundes.

Però tot passa i tot s’escapa,

-els cicles manen-

i ningú no té més temps per perdre, no,

Orfeu ja no mira enrere

Atlas confia en la gravetat

Cassandra creu en sí mateixa

Eurícide ja no espera més

Prometeu ha calat foc a l’orb

i Brahma s’ha dividit entre vuit

i cultiva un hort urbà a mitges

amb un beat primitivista a Oregon...

i jo... jo seré per fi un pirata de l’illa dels micos

i un mico entre els fantasmes dels pirates

que escapa amb un pollastre de goma fent politja

i un punk entre corbates

i una camisa entre imperdibles

i caminaré descalç sobre roques roents

amb el pas impassible dels fakirs

i faré braçades de quatre en quatre

a les aigües glaçades dels set mars

i llegiré Gramsci contra Chomsky al metro els dilluns pel matí

i intentaré fer més petita l’anti-biblioteca

i lluitaré per l’hegemonia

de la igualtat i la diversitat

aixecant el puny i no la mà,

que tinc ben clar que l’harmonia

no té res a veure amb l’ordre

dels feixistes assassins.

I seguiré estimant de la única manera que sé

i que mai m’han pogut prendre: a la meva

i escriuré poemes picats amb ràbia i amor

i fets de paraules estranyes, rares i poc encertades

dites a destemps i amb rimes impossibles o tronades

i significats hermètics

dels que tu miris de treure’n l’entrellat

i jo segueixi repensant-ne el meu

com un pont de diàleg d’una conversa

a voltes volgudament asincrònica

però viva i plena de memètica

i miríades de neurones mirall

que amb bon criteri s’autorepliquin

i facin un “goo gris”

que en comptes d’acabar amb TOT

ens porti un tros de l'univers de record,

un per tu i un per mi.

Tot acaba, diuen, tot s’acaba,

així sembla, i de tant acabar-se

de cop resulta que ja cal tornar a començar

i recordeu, recorda i jo recordaré

que la cançó dels nens que sempre anaven al davant

començava dient: somnia, lluita i fes-te lliure i gran.

SOM-HI!!!