dilluns, 28 de novembre del 2016

Presoner del Castell d'If

Presoner del Castell d’If

Prou! Que ja no puc ser més el presoner del Castell d’If!

I. Lament.

Digueu-me,
quan us va caure a sobre aquest silenci?
Quan se us van allargar tant les ombres?
Per què us moveu amb aquesta mandrosa parsimònia?
I si no és cansament el que us fa pesar els braços i les cames?
Es que potser us moveu a poc a poc perquè heu deixat
que els motlles rovellats encarcarin les vostres extremitats?
I no us pesen les cadenes tant com a mi?
Quina mena de vida voleu portar?
La del presoner o la del carceller?
I quina és la diferència, em pregunto,
si els llestos i els valents es dediquen a xiuxiuejar enveja
i els més forts respiren d'un sol cop tot l’aire de la cel·la.
Digueu-me, per què ofegueu les veus dels dissidents?

Es que no us n’adoneu que hem convertit
aquest món en un dol constant
en el que és més important
encaixar sense fer massa fressa 
que lluitar per algun ideal esbojarrat?
"Ai!" pensen els porucs "i si ens du massa lluny,
a un lloc estroboscòpic i insospitat?"

Es que no us remou el budellam
comprovar que les forces de la inèrcia
i el sempre serà així
i el no és el mateix
estan convertint els vostres esperits
únics, irrepetibles i rebels
en un erm de salnitre conformista
en un vestit de lloguer per una moda passatgera 
que bascula entre l’apatia i la indiferència?

Es que no us fa cremar les entranyes
viure en un món que considera 
la burla una virtut i l’alegria una insolència?

II. Prec.

Recordeu, però, amb certa i distant esperança –i no ben poca-
que els punks també es lleven al matí i tenen robes que vestir,
que els romàntics, els artistes i els poetes, els filòsofs i els anarquistes
de vegades treballen en fàbriques, oficines, tallers mecànics i fleques
i porten barrets de tota mena i capes i monocles i rellotges de cadena
les agulles dels quals els hi recorden
que han d’escriure i de pintar i fer-nos veure
que l’univers és infinit, l’espai inabastable
i el temps un pensament fugisser de l’eternitat,
que nosaltres som fràgils i mortals
i la nostra corporeïtat conscient té un  principi i un final
que encara no ens n'adonarem i ja hi serem a tocar,
que vivim entre marges prestats, 
aquí manllevats i allà esparracats,
en un espai inhòspit i verge que hem d’omplir
de paraules apassionades, actes heroics i decisions transcendentals
que hem de portar sentit propi als nostres dies, hores i minuts
ja siguin d’insondable avorriment o d'acció frenètica
i els hem de fer valdre amb la voluntat i els esforços dels titans,
que hem de ser conscients de cada passa, de cada gest, de cada abraçada
i de cada petó -de cada petó!- com si fossin únics, perquè són irrepetibles
com l'aigua d’un riu.

Què en trauríem, digueu-me!! de sospirar mirant enrere
tractant de crionitzar un passat que no ha de tornar
a partir del qual encara projectem futurs condicionals
que no van poder ser i que tret d’en les cançons de freqüències alterades
i en la última voluntat dels condemnats ja no tenen raó de ser.
Es que no val la pena pujar-se dalt d'un fanal i amb la mà fer visera
tapant la llum que ens cega i mirar més enllà del sol, la lluna i les estrelles?

Escoltem la crida dels espais oberts, de les muntanyes i del mar,
del desert, dels canyons i dels rius salvatges,
que tinc ganes de grimpar, cony!
Tinc ganes de córrer, de caminar i de nedar,
tinc ganes de pintar quadres i anar als museus,
que tenim centenars d’obres per admirar, encara.

Deixem de creure en mentides!
i fem-ne d’elles nosaltres mateixos una realitat!
Deixem de creure en màgies!
i aprenem nosaltres mateixos a fer els trucs i els encanteris!

III. Alliberament.

I prou! PROU! Que ja no puc ser més el presoner del Castell d’If!
Que els meus ideals em mouen a acceptar-ne la seva intrínseca futilesa
que l’únic que importa és la llibertat i viure plenament sense condicions
i que cap idea val, ni mai valdrà, el que val una sola vida,
que tu tens la teva i jo tinc la meva i que ningú té amo, ni destí.

He de creure amb força que quan t’allargui la mà me l’agafaràs de nou,
que no ets un factor més de la complicada equació que a voltes esdevenen les nostres vides
sinó que entre tots dos podem formular-la i trobar les nostres pròpies coordenades.

I potser els altres em miraran malament i negaran amb el cap la meva partida,
que no fujo, els hi dic tranquil·lament, que tan sols marxo -que ja he marxat-
i que faré mil milles i mil jornades tot sol si cal, però m’agrada pensar que, tal vegada,
em vulguis acompanyar i que caminarem junts 
un tram d’aquest nou camí.

divendres, 4 de novembre del 2016

Acte de fe humanista i declaració de rebel·lia

Acte de fe humanista i declaració de rebel·lia

I. Als amics i als malparits.

Escolteu amics i malparits
que em fa mal l’ànima
quan provo d’estimar-vos,
quan m'apropo
i per tota resposta
sóc rebut a batzegades,
sapigueu, que tot i el dolor que fa
sentir-se bé i malament, tot a una,
vull salvar-vos a tots alhora
-costi el que costi-
i sapigueu que de vegades
em feu pagar un preu ben alt
per acompanyar-vos
en cadascun dels vostres somnis.

Es que no ho veieu?
Que us vull a tots vius
i resplendents, hòstia!
Que cremeu i feu llum
i porteu l’estendard
dels descastats
i crideu tots plegats: llibertat.
LLIBERTAT!!!

La vostra!
LA VOSTRA!
La de tots!
LA DE TOTS!

Ai! Si amb aquest gest
trobéssim plegats
una cura pels nostres mals
i ens declaréssim d’un cop i prou
animals humans. PERÒ ANIMALS!!!
Llavors em donaria per satisfet
i tindria un segon de pau.

Sapigueu, amics i malparits, 
que jo seguiré lluitant, irredent, fins al final,
perquè mai, mai, és un error estimar.

II. Fer visibles els invisibles.

Hi ha quelcom d'encanteri
en pronunciar certes paraules
colpejant-ne les síl·labes 
amb un martell de veu
fent-les repicar totes tòniques
i deixant-les fixes en el temps.

Assaborim-ne la benaurança
si ens decidim a posar noms
i dir-los en veu alta,
que hi ha una joia
en escollir creure en les persones
que les allibera i les fa més presents
i els hi dóna forma i color
i consistència i vitalitat
i les fa més d’aquest món.

(He buscat el teu to de veu,
la teva manera de moure't i de besar,
i la teva mà encaixant en la meva
durant tant de temps, noia...
just per raonar-te
que els ocells estan fets per volar...
i sempre es retroben en el seus camins fets d'aire.
Volem?)

Sapigueu també
els que em tornareu l’eco
de tot això que dic,
els rars, els que viviu en els marges,
els febles, els desvalguts, els excèntrics
i els que us negueu a trepitjar els altres
que si aquest es el vostre pas,
encara que us sembli que estic lluny,
jo escullo dir-vos i fer-vos visibles
i caminar en paral·lel al vostre costat.

III. Declaració de Rebel·lia.

Escolteu també vosaltres, fills de puta!
homes i dones de cap altiu
i ambicions sense cap bri de compassió
que ens voleu fer impossible la vida,
aquells que feu bandera d’un bé
que només us ha d’afavorir
als de la vostra calanya,
aquells que traceu línies que us separen
dels qui jutgeu que som púrria descartable,
que aixequeu murs de ciment i ferros punxeguts
sense pensar què deixeu a l’altra banda,
aquells que erigiu torres d’ivori
des d’on ens vomiteu les vostres deixalles
i ens mireu amb l’esguard dels voltors
com si fóssim carronya,
a aquells que us pugeu al púlpit
i enceneu el faristol amb flames d’odi
tractant d’alliçonar-nos sobre la moral,
quan en realitat la que teniu
és buida de contingut
i té una forma aberrant,
vosaltres que avanceu
com si us ho mereixéssiu tot
abans de començar a fer cap esforç
i brandiu la llança de la inclemència i la culpa
i us cobriu amb l’escut d’una dignitat
que si mai heu tingut,
heu abandonat entre el fang i la brutícia,
a vosaltres que us aixoplugueu
en la creença d’un déu patriarcal,
que només té ulls pels seus,
sapigueu que l’últim alè
que quedi a la meva matèria
serà un desafiament de sinceritat
que us farà enrogir de vergonya.

Sí, fills de puta,
ja no queden estelles de la vostra fe en mi
i ara, m’haureu de dir rebel·lió!

REBEL·LIÓ!