Presoner del Castell
d’If
Prou! Que ja no
puc ser més el presoner del Castell d’If!
I. Lament.
Digueu-me,
quan us va caure a sobre aquest
silenci?
Quan se us van
allargar tant les ombres?
Per què us moveu
amb aquesta mandrosa parsimònia?
I si no és cansament el que us fa pesar els braços i les cames?
Es que potser us
moveu a poc a poc perquè heu deixat
que els motlles rovellats
encarcarin les vostres extremitats?
I no us pesen
les cadenes tant com a mi?
Quina mena de vida
voleu portar?
La del presoner o
la del carceller?
I quina és la
diferència, em pregunto,
si els llestos i els valents es
dediquen a xiuxiuejar enveja
i els més forts
respiren d'un sol cop tot l’aire de la cel·la.
Digueu-me, per què ofegueu les veus dels dissidents?
Es que no us n’adoneu
que hem convertit
aquest món en un
dol constant
en el que és més
important
encaixar sense fer massa fressa
que lluitar per
algun ideal esbojarrat?
"Ai!" pensen els porucs "i si ens du massa lluny,
"Ai!" pensen els porucs "i si ens du massa lluny,
a un lloc estroboscòpic i insospitat?"
Es que no us remou
el budellam
comprovar que les
forces de la inèrcia
i el sempre serà així
i el no és el mateix
i el no és el mateix
estan convertint
els vostres esperits
únics,
irrepetibles i rebels
en un erm de
salnitre conformista
en un vestit de lloguer per una moda passatgera
que bascula entre l’apatia i la indiferència?
que bascula entre l’apatia i la indiferència?
Es que no us fa cremar les entranyes
viure en un món
que considera
la burla una virtut i l’alegria una insolència?
la burla una virtut i l’alegria una insolència?
II. Prec.
Recordeu, però,
amb certa i distant esperança –i no ben poca-
que els punks
també es lleven al matí i tenen robes que vestir,
que els romàntics,
els artistes i els poetes, els filòsofs i els anarquistes
de vegades treballen
en fàbriques, oficines, tallers mecànics i fleques
i porten barrets
de tota mena i capes i monocles i rellotges de cadena
les agulles dels
quals els hi recorden
que han d’escriure
i de pintar i fer-nos veure
que l’univers és
infinit, l’espai inabastable
i el temps un
pensament fugisser de l’eternitat,
que nosaltres som fràgils i mortals
i la nostra corporeïtat
conscient té un principi i un final
que encara no ens n'adonarem i ja hi serem a tocar,
que encara no ens n'adonarem i ja hi serem a tocar,
que vivim entre
marges prestats,
aquí manllevats i allà esparracats,
aquí manllevats i allà esparracats,
en un espai
inhòspit i verge que hem d’omplir
de paraules
apassionades, actes heroics i decisions transcendentals
que hem de portar
sentit propi als nostres dies, hores i minuts
ja siguin d’insondable avorriment o d'acció frenètica
i els hem de fer
valdre amb la voluntat i els esforços dels titans,
que hem de ser
conscients de cada passa, de cada gest, de cada abraçada
i de cada petó -de cada petó!- com
si fossin únics, perquè són irrepetibles
com l'aigua d’un
riu.
Què en trauríem, digueu-me!! de sospirar mirant enrere
tractant de crionitzar un passat que no ha de tornar
a partir del qual
encara projectem futurs condicionals
que no van poder
ser i que tret d’en les cançons de freqüències alterades
i en la última
voluntat dels condemnats ja no tenen raó de ser.
Es que no val la pena pujar-se dalt d'un fanal i amb la mà fer visera
tapant la llum que ens cega i mirar més enllà del sol, la lluna i les estrelles?
Escoltem la crida
dels espais oberts, de les muntanyes i del mar,
del desert, dels
canyons i dels rius salvatges,
que tinc ganes de
grimpar, cony!
Tinc ganes de
córrer, de caminar i de nedar,
tinc ganes de
pintar quadres i anar als museus,
que tenim centenars
d’obres per admirar, encara.
Deixem de creure en mentides!
Deixem de creure en mentides!
i fem-ne d’elles nosaltres mateixos una realitat!
Deixem de creure en màgies!
i aprenem nosaltres mateixos a fer els trucs i els encanteris!
Deixem de creure en màgies!
i aprenem nosaltres mateixos a fer els trucs i els encanteris!
III. Alliberament.
I prou! PROU! Que ja no
puc ser més el presoner del Castell d’If!
Que els meus ideals em
mouen a acceptar-ne la seva intrínseca futilesa
que l’únic que
importa és la llibertat i viure plenament sense condicions
i que cap idea val, ni mai valdrà, el que val una sola vida,
que tu tens la
teva i jo tinc la meva i que ningú té amo, ni destí.
que no ets un factor més de la complicada equació que a voltes esdevenen les nostres vides
sinó que entre tots dos podem formular-la i trobar les nostres pròpies coordenades.
I potser els altres em miraran malament i negaran amb el cap la meva partida,
que no fujo, els
hi dic tranquil·lament, que tan sols marxo -que ja he marxat-
i que faré mil
milles i mil jornades tot sol si cal, però m’agrada pensar que, tal vegada,
em vulguis
acompanyar i que caminarem junts
un tram d’aquest nou camí.
un tram d’aquest nou camí.
