Acte de fe humanista i declaració de rebel·lia

Acte de fe humanista i declaració de rebel·lia

I. Als amics i als malparits.

Escolteu amics i malparits

que em fa mal l’ànima

quan provo d’estimar-vos,

quan m'apropo

i per tota resposta

sóc rebut a batzegades,

sapigueu, que tot i el dolor que fa

sentir-se bé i malament, tot a una,

vull salvar-vos a tots alhora

-costi el que costi-

i sapigueu que de vegades

em feu pagar un preu ben alt

per acompanyar-vos

en cadascun dels vostres somnis.

Es que no ho veieu?

Que us vull a tots vius

i resplendents, hòstia!

Que cremeu i feu llum

i porteu l’estendard

dels descastats

i crideu tots plegats: llibertat.

LLIBERTAT!!!

La vostra!

LA VOSTRA!

La de tots!

LA DE TOTS!

Ai! Si amb aquest gest

trobéssim plegats

una cura pels nostres mals

i ens declaréssim d’un cop i prou

animals humans. PERÒ ANIMALS!!!

Llavors em donaria per satisfet

i tindria un segon de pau.

Sapigueu, amics i malparits, 

que jo seguiré lluitant, irredent, fins al final,

perquè mai, mai, és un error estimar.

II. Fer visibles els invisibles.

Hi ha quelcom d'encanteri

en pronunciar certes paraules

colpejant-ne les síl·labes 

amb un martell de veu

fent-les repicar totes tòniques

i deixant-les fixes en el temps.

Assaborim-ne la benaurança

si ens decidim a posar noms

i dir-los en veu alta,

que hi ha una joia

en escollir creure en les persones

que les allibera i les fa més presents

i els hi dóna forma i color

i consistència i vitalitat

i les fa més d’aquest món.

(He buscat el teu to de veu,

la teva manera de moure't i de besar,

i la teva mà encaixant en la meva

durant tant de temps, noia...

just per raonar-te

que els ocells estan fets per volar...

i sempre es retroben en el seus camins fets d'aire.

Volem?)

Sapigueu també

els que em tornareu l’eco

de tot això que dic,

els rars, els que viviu en els marges,

els febles, els desvalguts, els excèntrics

i els que us negueu a trepitjar els altres

que si aquest es el vostre pas,

encara que us sembli que estic lluny,

jo escullo dir-vos i fer-vos visibles

i caminar en paral·lel al vostre costat.

III. Declaració de Rebel·lia.

Escolteu també vosaltres, fills de puta!

homes i dones de cap altiu

i ambicions sense cap bri de compassió

que ens voleu fer impossible la vida,

aquells que feu bandera d’un bé

que només us ha d’afavorir

als de la vostra calanya,

aquells que traceu línies que us separen

dels qui jutgeu que som púrria descartable,

que aixequeu murs de ciment i ferros punxeguts

sense pensar què deixeu a l’altra banda,

aquells que erigiu torres d’ivori

des d’on ens vomiteu les vostres deixalles

i ens mireu amb l’esguard dels voltors

com si fóssim carronya,

a aquells que us pugeu al púlpit

i enceneu el faristol amb flames d’odi

tractant d’alliçonar-nos sobre la moral,

quan en realitat la que teniu

és buida de contingut

i té una forma aberrant,

vosaltres que avanceu

com si us ho mereixéssiu tot

abans de començar a fer cap esforç

i brandiu la llança de la inclemència i la culpa

i us cobriu amb l’escut d’una dignitat

que si mai heu tingut,

heu abandonat entre el fang i la brutícia,

a vosaltres que us aixoplugueu

en la creença d’un déu patriarcal,

que només té ulls pels seus,

sapigueu que l’últim alè

que quedi a la meva matèria

serà un desafiament de sinceritat

que us farà enrogir de vergonya.

Sí, fills de puta,

ja no queden estelles de la vostra fe en mi

i ara, m’haureu de dir rebel·lió!

REBEL·LIÓ!