1. Imagina’t un
boxador amb les mans lligades a l’esquena. Al seu davant un contrincant enorme,
que el supera amb escreix en pes i alçada. Tallat en pedra, li etziba un cop
darrere un altre, cada vegada més fort, sense descans ni treva. Mai el temps suficient
perquè pugui refer-se per complet, però el boxador es resisteix, obstinat, a
caure. Arriba un moment en que ja no importa si ha rebut deu, vint, cinquanta o
cent cops de puny i entre una boira roja de sang, perd la noció d’allò que
l’envolta i li sembla que el món real s’esvaeix i s’escapa davant dels seus
ulls. La seva ment es veu transportada a un món diferent i paral·lel on el jo que coneix és un estrany, un món que
és un refugi on no han arribat els cops del seu contrincant ni podran
arribar-hi mai. Un lloc on van a parar les històries que podrien haver passat.
Però més enllà de l’esperança, la voluntat el fa tornar al ring, esclau.
Llavors un somriure conscient d’un secret es dibuixa al seu desfigurat rostre
per enlluernar a l’ignorant adversari. I així, esperarà pacient a que les
cadenes que lliguen les seves mans s’afluixin a mesura que minvi l’ intensitat
de les batzegades i una vegada lliure, sense tornar un sol cop, abandonarà la
lluita i guanyarà el combat.
2. Imagina’t una
noia prima que li fa una mamada a un home que només busca el seu propi plaer,
tot és fred al seu voltant i asèptic i blau i blanc i fa olor de lleixiu i una
llàgrima silenciosa li cau per la galta a la noia quan s’aparta per amagar-la i
s’ajeu al costat d’ell que es queda quiet i ella allarga el braç per tocar un
rellotge d’un temps que sembla aturat. Imagina una parella que folla amb eròtica
violència i cossos voluptuosos, suats i enganxosos i deixen marca a la pell, de
mossegades i estrebades i mans que s’aferren als malucs i ungles que esgarrapen
fondo l’esquena i no hi ha res més que arítmies compassades, espasmes i insuficiències
respiratòries d’excés orgàsmic i aturades cardíaques de petites morts sobtades.
Imagina que a l’habitació del costat una parella fa l’amor amb passió i
parsimònia i furor sensual tot alhora i les seves cames es lliguen i s’acaronen
suaus els sexes i el contacte és quasi elèctric i crepiten els palmells i els
dits enllaçats en un punt de trobada que transcendeix l’aspecte físic i els
llavis molsuts i les llengües humides, extensions de plaer, els mugrons d’ella són
dolços a la seva boca i tot sembla aturar-se quan un es fon en l’altre. Imagina
que els temps s’estira i s’allarga i s’allarga i no s’acaba.
3. Ara no imaginis,
sinó recorda aquell temps en què volies que tot anés ràpid i així poguessis
passar de llarg els moments -quan tant de mal feia viure’ls- i deixar-los
enrere ben aviat per tornar-te a posar a l’inici del cicle, al punt més
allunyat de la possible repetició. Riu, ara.
4. “Pensa com deu
ser de cansat estar sempre a la avantguarda, vigilant de prop el què ningú més
que tu té al davant. Potser si, o potser no, et reconfortarà saber que cap
esforç val més que el què pesa per si mateix. El què facis pels altres o per
satisfer la teva ànsia, ho faràs sense esperar res a canvi o fracassaràs en tot
allò que intentis.” El guia posa un peu davant de l’altre i segueix avançant
entre els arbres, les branques dels quals deixen anar espurnes d’aigua gèlida
mentre la neu es fon enmig de les seves fulles. L’aire fred ens omple els
pulmons i sembla tallar-los com una fulla d’afaitar que deixa vida neta al seu
pas. No gaire més endavant rodejat de roques i herba verda, trobem un estany
que ja ha perdut la capa de glaç. La superfície és d’un color blau tant intens
que fa venir ganes de llençar-s’hi de cap, tant sols per trencar la seva impertorbabilitat,
tot i que jo se que l’impacte seria com picar de cap contra una paret de ciment.
L’aigua és massa freda. Alço la mirada i les monolítiques cimes, perpètuament
nevades em saluden amb una reverència
d’infinitesimal percepció i atordit per la magnitud de la imatge, un sospir
d’incredulitat se m’escapa sense voler. El guia es gira i tot mirant-me,
compren la meva vanitat, la banalitat civilitzadora que em passa pel cap i
m’alliçona “Humilitat. Això t’ensenyen les muntanyes. A saber-te petit, però no
imbècil”.
5. Deixem enrere
cendres a terra. Petits i grans, solitaris i populars i després que haguem
marxat a alguns potser els hi fa mal, però això no ho fa menys cert ni menys
final. La vida és de vegades porca, malparida i descarnada però ofereix també
fruits saborosos per a qui en sap gaudir quan toca. Un ha d’aprendre a balancejar-se
com si fos un nen en un gronxador mirant de reüll el que hi ha al darrere i
disposat a fer un salt endavant en qualsevol moment sense pensar. Entomar o
colpejar segons convé, valorar el temps concedit i l’amor que ens anem trobant.
I quan estigueu per fi al fil de l’abisme encareu-lo amb orgull i dignitat o
donant cops de puny, cosses i amb un crit ben alt. Mares i pares, germans i
germanes, amics i amigues, generosos i avars, amables i cretins, valents i
covards. Tant se val. Amb una mica de sort només deixareu un record que el
temps es beurà o una petita marca indeleble a la vida. Enrere tant sols un
grapat de cendres a terra.
