Aviseu-me, doncs
Aviseu-me, doncs, si els lleons
posen mai tanques a la sabana
i els antílops sostres per tapar
el cel sobre les seves banyes,
només llavors deixaré de caminar
i em declararé vençut
i deposaré les meves armes.
Preveniu-me abans de que els tatuatges
esdevinguin buides convencions,
i no us deixeu de dir-m’ho
quan llegir ja no sigui perillós i dur
i tenir esbojarrades idees pròpies
no posi mai en problemes a ningú.
Crideu-me a la cara tan fort com pugueu
-que de ben segur em farà mal sentir-ho-
quan estimar no us sigui fàcil
i penseu que no en teniu més forces,
i jo us faré de llebre per seguir endavant,
i encara que sigui des de ben lluny
us deixaré el rastre del meu pas
que us marqui en la nit la direcció
fins que us pugueu posar al meu costat,
que no vull tenir-vos ni al darrera ni al davant,
sinó a la distància màxima d’un braç
per poder-vos allargar la mà si us cal.
I quan vingui el vertigen, que vindrà,
feu-me un xiulet i un tendre gest
i abaixarem el ritme i les pulsacions,
i deixarem que la realitat se’ns fongui
en una abraçada donada amb els braços
i tots cinc sentits i els nostres llavis
i amb les circumvolucions del nostre cervell
i llavors ja no ens caldrà dir res més
-i quan ja estigui tot dit
el record serà només una paraula-
i en el silenci que esdevindrà
sentirem també el batec del sagrat cor
dels rodamóns, el peregrins i els caminants
i tots els immigrants i exiliats des de segles ençà
i l’ànima sagrada de les autopistes
i dels camins i les dreceres
del cel, el mar i la terra,
i anirem a buscar l’horitzó
cap allà on es pon el sol
i uns i altres hi trobarem descans i refugi
i potser llavors podrem dir
que per fi hem trobat la nostra llar,
per un breu instant, comprendrem,
i una dolça veu ens donarà
la benvinguda a casa.
21/3/2017
