diumenge, 25 de setembre del 2016

Vespre

Vespre 

Cau mandrós
el vespre de cantó,
com qui no vol la cosa,
tallant-nos a fons,
deixant-nos
sense aire
i sense hores,
prenent-nos la llum,
que ens llepa la pell
i ens la fa llampegar 
tot marxant 
inesperada
dient adéu,
deixant enrere 
les nostres ombres
que s’allarguen i es freguen,
mentre em pregunto
si al nostre voltant
a tots els altres
també els ulls i les genives
se’ls omplen
de paraules sense dir.

I amb l’últim raig
que ens il·lumina
voldríem
 ventar queixalada
i arrencar-li
una porció a la vida
que bategués
forta, lliure
i desbocada,
venes avall,
per tu i per mi,
fent vessar
una història
excèntrica
i bojament líquida.

Abans, entre tots dos
haurem de fer un salt
a les palpentes
sobre una esquerda
sense xarxes
eixamplada
entre una llera
d’estímul i incertesa
i un destí
que encara no sabem
si és desig, miratge
o promesa.

I si arribés el moment,
de banda a banda
hauríem d’anar plegats
amb un únic impuls
esquàlid i ferotge,
escèptic i estoic,
doble mortal
i  acte de fe
d’uns humanistes ateus...
d’uns... creients... sense deus.

Si arriba,
vosaltres en direu esbojarrament,
però nosaltres farem que passi per valor!

Brollaran les emocions
i tant se val! Haurem de concloure.
QUE SI HEM DE VIURE DE DEBO,
A VOLTES,
CALDRÀ FER-HO A CEGUES.

I CAL FER-HO A CEGUES!