Vespre

Vespre 

Cau mandrós

el vespre de cantó,

com qui no vol la cosa,

tallant-nos a fons,

deixant-nos

sense aire

i sense hores,

prenent-nos la llum,

que ens llepa la pell

i ens la fa llampegar 

tot marxant 

inesperada

dient adéu,
deixant enrere 
les nostres ombres

que s’allarguen i es freguen,

mentre em pregunto

si al nostre voltant
a tots els altres

també els ulls i les genives

se’ls omplen

de paraules sense dir.

I amb l’últim raig

que ens il·lumina
voldríem

 ventar queixalada

i arrencar-li

una porció a la vida

que bategués

forta, lliure

i desbocada,

venes avall,

per tu i per mi,
fent vessar
una història
excèntrica
i bojament líquida.

Abans, entre tots dos

haurem de fer un salt

a les palpentes

sobre una esquerda

sense xarxes

eixamplada

entre una llera

d’estímul i incertesa

i un destí

que encara no sabem

si és desig, miratge

o promesa.

I si arribés el moment,

de banda a banda

hauríem d’anar plegats

amb un únic impuls

esquàlid i ferotge,

escèptic i estoic,

doble mortal

i  acte de fe

d’uns humanistes ateus...

d’uns... creients... sense deus.

Si arriba,

vosaltres en direu esbojarrament,

però nosaltres farem que passi per valor!

Brollaran les emocions

i tant se val! Haurem de concloure.

QUE SI HEM DE VIURE DE DEBO,

A VOLTES,

CALDRÀ FER-HO A CEGUES.

I CAL FER-HO A CEGUES!