Si vis pacem

Dedicat a la meva cunyada Roser,

gràcies per les bones idees i les paraules correctes

Si vis pacem.

1. “…Prepara la guerra! Idiota! ” Va cridar desesperat en Savir. Però ningú l’havia de sentir...

2. El professor John Jacobs, conegut com “Assot”  pels seus alumnes menys entusiastes –els quals creien que les seves classes eren una forma refinada i perfeccionada de flagel·lació- s’asseia en un racó tranquil i ben il·luminat del seu pub de confiança, L’Oca Taronja. Tot estava pensat fins al darrer detall: escollia aquella taula per ser la que a mitja tarda rebia la llum directe a través de l’única finestra del local i que, per una coincidència benigne, es trobava igualment allunyada de la barra, del televisor i dels serveis, estalviant-li així les distraccions –i les mirades- proporcionades pels parroquians més agrestes. S’asseia, doncs, seguint  amb l’esquena un disciplinat angle recte de noranta graus respecte de la base de la cadira, les cames disposades paral·leles de manera que ambdós genolls gairebé es tocaven, els avantbraços recolzats sobre la taula i els colzes penjant, les mans sostenint un atrotinat exemplar de les “Cartes filosòfiques” de Voltaire –únic ciutadà francès realment civilitzat i digne de ser llegit a mitja tarda, segons el seu parer- el cap estret una mica alçat sobre el seu coll eixut, les ulleres rectangulars a tocar de la punta del nas i una ganyota que reflectia perplexitat i incomoditat a parts iguals. Més enllà del llibre hi havia una tassa de porcellana, que contenia té negre –indi- amanit –secretament- amb unes gotes de ginebra. En John “Assot” Jacobs treia dissimuladament el rellotge de butxaca de la seva americana –blava, amb l’escut de l’escola brodat a la solapa- i el comprovava, cada cinc minuts exactes, amb l’evident neguit de qui espera o bé una cita o bé un esdeveniment important. Finalment, al punt de les cinc i deu minuts i tot causant una sorpresa considerable entre els clients –que més tard especularien durant hores i hores sobre les causes d’aquell indecorós comportament mentre bevien una pinta darrere l’altra- va colpejar la taula amb el llibre, va guardar-se el rellotge i després de deixar anar un únic i sorollós “AHÀ!” va buidar d’un sol glop el seu té amanit.

3. Gairebé tot el qui coneixia en Savir Rahjimanupat pensava que era un malparit fill de puta. I no és que ell en fos ignorant, d’aquest fet, sinó que s’esforçava amb tota la seva voluntat i tots els seus diners en confirmar les expectatives que creava en els altres. Era jove, ambiciós i cobdiciós. Arrogant i immensament ric. La seva família posseïa una de les fortunes més grans de l’India -cimentada en l’especulació agrària i l’ introducció del cultiu de transgènics- i els seus progenitors havien decidit que el seu fill havia de rebre l’educació més cara possible, així que va ser enviat a una institució privada on estudiaven els descendents de les elits més poderoses dels cinc continents. En Savir es va dedicar a fer la vida impossible a els qui es creuaven en el seu camí i molt especialment  a aquells que es veien obligats a romandre-hi. En Savir havia falsificat, traficat i especulat. Havia incriminat, inculpat i calumniat a molts companys. Havia molestat, magrejat i vexat les seves companyes. Però per molt greus que fossin els seus actes, la fortuna de la seva família ho cobria tot amb una densa capa de silenci que abraçava des d’educadors i administradors fins a autoritats i agents de l’ordre públic. En Savir se sabia impune i se n’aprofitava. Fins que durant l’últim curs va haver de cursar l’assignatura de Llatí i en Jacobs el va suspendre. Cap de les amenaces, velades o directes, van servir per convèncer el vell professor que el més assenyat era deixar que el noi aprovés i així desfer-se’n d’una vegada per totes. En comptes d’això, en Savir va haver de repetir l’últim curs i ho va fer amb la promesa de convertir l’any de la jubilació d’en Jacobs en un autèntic infern.

4. La batalla que es va desenvolupar durant aquell curs entre en Savir i el professor Jacobs va ser part d’una guerra de desgast. En Savir comptava amb l’ajuda d’un seguici de còmplices interessats en sabotejar les classes. El professor Jacobs feia ús de la seva autoritat per imposar càstigs. En Savir organitzava aldarulls i robava exàmens. En Jacobs el ridiculitzava davant dels seus companys. En Savir feia córrer rumors sobre l’ambigüitat sexual del professor. En Jacobs intentava lligar descaradament amb la mare d’en Savir durant el sopar de pares i professors. I així durant nou mesos interminables. Però en l’art de la guerra és cert que aquell qui estudia el seu rival amb més detall és susceptible d’acabar trobant-ne el punt feble i si bé en Jacobs tenia la paciència i l’experiència al seu favor, en Savir no tenia res millor a fer que dedicar-se a fer agenollar el seu professor. El punt feble del temible Assot, doncs, era la seva possessió més preuada i, veritablement, una peça delicada en si mateixa i de gran valor sentimental. Un violí construït per un dels millors Luthiers de Polònia, heretat per la branca paterna de la família i que en Jacobs tant sols tocava en moments molt especials.

Així va ser que en Savir va remoure cel i terra i va fer us de tots els seus contactes entre alumnes –i personal de l’escola- per fer-se amb una clau del despatx del seu enemic. El violí va desaparèixer i en Jacobs va entrar en estat de shock. Per tots era sabut qui tenia el violí, però ningú es va atrevir a delatar-lo. Per a consternació de l’íntegre mestre, la direcció ni tant sols va ordenar un escorcoll de les habitacions dels alumnes. Simplement es va emetre un comunicat d’objecte perdut i una promesa d’agraïments a qui pogués donar alguna informació o trobés el violí i el retornés al seu propietari. En Jacobs va romandre una setmana en estat semi-catatònic a les seves estances. La setmana següent va mostrar milloria i es va dedicar a passejar com un zombie per la biblioteca, d’on va retirar un manual sobre herbes i plantes exòtiques. Finalment, durant la tercera es va operar un canvi sorprenent i el color va tornar al seu rostre i les forces a les seves extremitats. El divendres en Savir va rebre una nota, en la qual el seu rival aparentment es rendia i prometia l’aprovat definitiu i sense condicions a canvi de que el violí fos retornat en perfecte estat. El citava dissabte a l’hora del té en el seu despatx.

5. En Savir va trobar la porta del despatx tant sols ajustada i va entrar sense trucar ni demanar permís. El despatx, com era de suposar, estava buit. En Savir va deixar anar un esbufec i va pensar que si el seu professor havia estat tant descuidat de deixar-lo entrar sol allà, una vegada més, era que havia perdut l'oremus definitivament. Si era culpa seva, no pensava empenedir-se’n. Va deixar la funda de violí recolzada a l’escriptori. A sobre la taula hi havia una ampolla de licor de poma, amb una nota enganxada en la qual es llegia “Si vis pacem…”,  una cita a mig dir que a en Savir li resultava vagament familiar de les classes de llatí però de la qual no aconseguia recordar ni l’autor ni el final. Semblava evident, però, que en Jacobs deposava les armes i potser aquella era la seva manera civilitzada de fer-ho. En Savir va treure el suro de l’ampolla d’una mossegada, el va escopir ben lluny, va mig omplir un got que hi havia al costat i va llençar l’ampolla a terra. Abans de veure va apropar-se el got al nas. El contingut feia un lleuger tuf a vinagre, va pensar que reflectia el mal gust del vell, però en Savir el va buidar d’un sol glop, tal qual feia tot en aquesta vida, amb avarícia. Acte seguit va recuperar la funda de violí, la va posar a sobre la taula i la va obrir, deixant a la vista el grapat de cendra a que havia reduït aquell instrument d’incalculable valor. Va deixar anar un gemec que pretenia ser una sorollosa rialla de triomf, però que va quedar a mitges per culpa d’un calfred que li va recórrer l’espina dorsal. El calfred es va convertir de seguida en una enrampada i l’enrampada en unes convulsions incontrolables. Cinc minuts després, el cos d’en Savir jeia a terra recargolat en una postura antinatural i amb una taca d’escuma al voltant de la boca.

Des de dos metres i mig més amunt, la part immaterial d’en Savir contemplava amb pena el seu maldat cos i just abans de desaparèixer per sempre més, els seus ulls es van anar a trobar amb l’ampolla i la nota amb la cita –de Juli Cèsar, ara se’n recordava- “Si vis pacem (si vols pau)… para bellum”

–Prepara la guerra! Idiota! ” Va cridar desesperat en Savir. Però ningú l’havia de sentir... ja, en aquest pla de l’existència.

Vi de batalla

Vi de batalla.

Sobre el cap del vell Josep s’ajuntaven els núvols, grisos i blaus, carregats d’aigua i amenaçant turmenta. Per l’aspecte del cel i la fredor sobtada de l’aire, aquella pluja de finals d’agost, es podia convertir amb facilitat en una calamarsada. L’home va llençar l’aixadell amb un cop decidit, clavant-lo a terra, com un jutge dicta sentència a cops de martell. Es va mirar el palmell de les mans, plens de mules, durícies i talls -tants com màrtirs hi ha als cementiris, va pensar- i de les mans, els seus ulls van passar cap a les vinyes, carregades de raïm que encara no era prou madur. Va tatxar amb la llengua i va deixar anar una escopinada estreta i allargassada, fosca pel tabac. Al seu rostre, torrat per l’aiguardent i el sol de l’estiu, els ulls estrets se li van humitejar d’impotència, però tot i l’enrabiada que li feia un nus a la gola,  no va deixar anar ni llàgrimes ni renecs, com sí que havia fet quan era jove.

En Josep continuava allà plantat al cap de mitja hora, esperant que comencés el concert de llamps i trons, quan van caure les primeres gotes. Primer esquitxades lleugeres i després gruixudes com un puny i fredes com el gel. Ell continuava quiet, tossut, esperant que arribés la senyal definitiva que engegaria tot el pes de la descàrrega, fins que un tro de proporcions nòrdiques va fer tremolar el cel i la terra, confonent-los l’un en l’altre. Satisfet i sense esvarar-se, en Josep va agafar l’aixadell pel mànec pintat de roig sang i el va començar a balancejar endavant i enrere. Amb un somriure insolent i la barbeta desafiant, projectada enlaire, va començar a caminar entre les vinyes amb pas marcial, com un general que passa revista a les seves tropes abans de l’inevitable batalla i que n’espera valor i coratge fins a l’últim alè. Es va prometre un cop més que, aquella vegada, el vi que sobrevingués seria magnífic i tindria regust a victòria. Tindria regust a victòria.