Vi de
batalla.
Sobre el cap del vell Josep s’ajuntaven els núvols,
grisos i blaus, carregats d’aigua i amenaçant turmenta. Per l’aspecte del cel i
la fredor sobtada de l’aire, aquella pluja de finals d’agost, es podia
convertir amb facilitat en una calamarsada. L’home va llençar l’aixadell amb un
cop decidit, clavant-lo a terra, com un jutge dicta sentència a cops de martell.
Es va mirar el palmell de les mans, plens de mules, durícies i talls -tants com
màrtirs hi ha als cementiris, va pensar- i de les mans, els seus ulls van passar
cap a les vinyes, carregades de raïm que encara no era prou madur. Va tatxar
amb la llengua i va deixar anar una escopinada estreta i allargassada, fosca
pel tabac. Al seu rostre, torrat per l’aiguardent i el sol de l’estiu, els ulls
estrets se li van humitejar d’impotència, però tot i l’enrabiada que li feia un
nus a la gola, no va deixar anar ni
llàgrimes ni renecs, com sí que havia fet quan era jove.
En Josep continuava allà plantat al cap de mitja
hora, esperant que comencés el concert de llamps i trons, quan van caure les
primeres gotes. Primer esquitxades lleugeres i després gruixudes com un puny i
fredes com el gel. Ell continuava quiet, tossut, esperant que arribés la senyal
definitiva que engegaria tot el pes de la descàrrega, fins que un tro de
proporcions nòrdiques va fer tremolar el cel i la terra, confonent-los l’un en
l’altre. Satisfet i sense esvarar-se, en Josep va agafar l’aixadell pel mànec
pintat de roig sang i el va començar a balancejar endavant i enrere. Amb un
somriure insolent i la barbeta desafiant, projectada enlaire, va començar a
caminar entre les vinyes amb pas marcial, com un general que passa revista a
les seves tropes abans de l’inevitable batalla i que n’espera valor i coratge
fins a l’últim alè. Es va prometre un cop més que, aquella vegada, el vi que sobrevingués
seria magnífic i tindria regust a victòria. Tindria regust a victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada