diumenge, 1 de desembre del 2013

Vi de batalla

Vi de batalla.

Sobre el cap del vell Josep s’ajuntaven els núvols, grisos i blaus, carregats d’aigua i amenaçant turmenta. Per l’aspecte del cel i la fredor sobtada de l’aire, aquella pluja de finals d’agost, es podia convertir amb facilitat en una calamarsada. L’home va llençar l’aixadell amb un cop decidit, clavant-lo a terra, com un jutge dicta sentència a cops de martell. Es va mirar el palmell de les mans, plens de mules, durícies i talls -tants com màrtirs hi ha als cementiris, va pensar- i de les mans, els seus ulls van passar cap a les vinyes, carregades de raïm que encara no era prou madur. Va tatxar amb la llengua i va deixar anar una escopinada estreta i allargassada, fosca pel tabac. Al seu rostre, torrat per l’aiguardent i el sol de l’estiu, els ulls estrets se li van humitejar d’impotència, però tot i l’enrabiada que li feia un nus a la gola,  no va deixar anar ni llàgrimes ni renecs, com sí que havia fet quan era jove.

En Josep continuava allà plantat al cap de mitja hora, esperant que comencés el concert de llamps i trons, quan van caure les primeres gotes. Primer esquitxades lleugeres i després gruixudes com un puny i fredes com el gel. Ell continuava quiet, tossut, esperant que arribés la senyal definitiva que engegaria tot el pes de la descàrrega, fins que un tro de proporcions nòrdiques va fer tremolar el cel i la terra, confonent-los l’un en l’altre. Satisfet i sense esvarar-se, en Josep va agafar l’aixadell pel mànec pintat de roig sang i el va començar a balancejar endavant i enrere. Amb un somriure insolent i la barbeta desafiant, projectada enlaire, va començar a caminar entre les vinyes amb pas marcial, com un general que passa revista a les seves tropes abans de l’inevitable batalla i que n’espera valor i coratge fins a l’últim alè. Es va prometre un cop més que, aquella vegada, el vi que sobrevingués seria magnífic i tindria regust a victòria. Tindria regust a victòria.