Si vis pacem

Dedicat a la meva cunyada Roser,

gràcies per les bones idees i les paraules correctes

Si vis pacem.

1. “…Prepara la guerra! Idiota! ” Va cridar desesperat en Savir. Però ningú l’havia de sentir...

2. El professor John Jacobs, conegut com “Assot”  pels seus alumnes menys entusiastes –els quals creien que les seves classes eren una forma refinada i perfeccionada de flagel·lació- s’asseia en un racó tranquil i ben il·luminat del seu pub de confiança, L’Oca Taronja. Tot estava pensat fins al darrer detall: escollia aquella taula per ser la que a mitja tarda rebia la llum directe a través de l’única finestra del local i que, per una coincidència benigne, es trobava igualment allunyada de la barra, del televisor i dels serveis, estalviant-li així les distraccions –i les mirades- proporcionades pels parroquians més agrestes. S’asseia, doncs, seguint  amb l’esquena un disciplinat angle recte de noranta graus respecte de la base de la cadira, les cames disposades paral·leles de manera que ambdós genolls gairebé es tocaven, els avantbraços recolzats sobre la taula i els colzes penjant, les mans sostenint un atrotinat exemplar de les “Cartes filosòfiques” de Voltaire –únic ciutadà francès realment civilitzat i digne de ser llegit a mitja tarda, segons el seu parer- el cap estret una mica alçat sobre el seu coll eixut, les ulleres rectangulars a tocar de la punta del nas i una ganyota que reflectia perplexitat i incomoditat a parts iguals. Més enllà del llibre hi havia una tassa de porcellana, que contenia té negre –indi- amanit –secretament- amb unes gotes de ginebra. En John “Assot” Jacobs treia dissimuladament el rellotge de butxaca de la seva americana –blava, amb l’escut de l’escola brodat a la solapa- i el comprovava, cada cinc minuts exactes, amb l’evident neguit de qui espera o bé una cita o bé un esdeveniment important. Finalment, al punt de les cinc i deu minuts i tot causant una sorpresa considerable entre els clients –que més tard especularien durant hores i hores sobre les causes d’aquell indecorós comportament mentre bevien una pinta darrere l’altra- va colpejar la taula amb el llibre, va guardar-se el rellotge i després de deixar anar un únic i sorollós “AHÀ!” va buidar d’un sol glop el seu té amanit.

3. Gairebé tot el qui coneixia en Savir Rahjimanupat pensava que era un malparit fill de puta. I no és que ell en fos ignorant, d’aquest fet, sinó que s’esforçava amb tota la seva voluntat i tots els seus diners en confirmar les expectatives que creava en els altres. Era jove, ambiciós i cobdiciós. Arrogant i immensament ric. La seva família posseïa una de les fortunes més grans de l’India -cimentada en l’especulació agrària i l’ introducció del cultiu de transgènics- i els seus progenitors havien decidit que el seu fill havia de rebre l’educació més cara possible, així que va ser enviat a una institució privada on estudiaven els descendents de les elits més poderoses dels cinc continents. En Savir es va dedicar a fer la vida impossible a els qui es creuaven en el seu camí i molt especialment  a aquells que es veien obligats a romandre-hi. En Savir havia falsificat, traficat i especulat. Havia incriminat, inculpat i calumniat a molts companys. Havia molestat, magrejat i vexat les seves companyes. Però per molt greus que fossin els seus actes, la fortuna de la seva família ho cobria tot amb una densa capa de silenci que abraçava des d’educadors i administradors fins a autoritats i agents de l’ordre públic. En Savir se sabia impune i se n’aprofitava. Fins que durant l’últim curs va haver de cursar l’assignatura de Llatí i en Jacobs el va suspendre. Cap de les amenaces, velades o directes, van servir per convèncer el vell professor que el més assenyat era deixar que el noi aprovés i així desfer-se’n d’una vegada per totes. En comptes d’això, en Savir va haver de repetir l’últim curs i ho va fer amb la promesa de convertir l’any de la jubilació d’en Jacobs en un autèntic infern.

4. La batalla que es va desenvolupar durant aquell curs entre en Savir i el professor Jacobs va ser part d’una guerra de desgast. En Savir comptava amb l’ajuda d’un seguici de còmplices interessats en sabotejar les classes. El professor Jacobs feia ús de la seva autoritat per imposar càstigs. En Savir organitzava aldarulls i robava exàmens. En Jacobs el ridiculitzava davant dels seus companys. En Savir feia córrer rumors sobre l’ambigüitat sexual del professor. En Jacobs intentava lligar descaradament amb la mare d’en Savir durant el sopar de pares i professors. I així durant nou mesos interminables. Però en l’art de la guerra és cert que aquell qui estudia el seu rival amb més detall és susceptible d’acabar trobant-ne el punt feble i si bé en Jacobs tenia la paciència i l’experiència al seu favor, en Savir no tenia res millor a fer que dedicar-se a fer agenollar el seu professor. El punt feble del temible Assot, doncs, era la seva possessió més preuada i, veritablement, una peça delicada en si mateixa i de gran valor sentimental. Un violí construït per un dels millors Luthiers de Polònia, heretat per la branca paterna de la família i que en Jacobs tant sols tocava en moments molt especials.

Així va ser que en Savir va remoure cel i terra i va fer us de tots els seus contactes entre alumnes –i personal de l’escola- per fer-se amb una clau del despatx del seu enemic. El violí va desaparèixer i en Jacobs va entrar en estat de shock. Per tots era sabut qui tenia el violí, però ningú es va atrevir a delatar-lo. Per a consternació de l’íntegre mestre, la direcció ni tant sols va ordenar un escorcoll de les habitacions dels alumnes. Simplement es va emetre un comunicat d’objecte perdut i una promesa d’agraïments a qui pogués donar alguna informació o trobés el violí i el retornés al seu propietari. En Jacobs va romandre una setmana en estat semi-catatònic a les seves estances. La setmana següent va mostrar milloria i es va dedicar a passejar com un zombie per la biblioteca, d’on va retirar un manual sobre herbes i plantes exòtiques. Finalment, durant la tercera es va operar un canvi sorprenent i el color va tornar al seu rostre i les forces a les seves extremitats. El divendres en Savir va rebre una nota, en la qual el seu rival aparentment es rendia i prometia l’aprovat definitiu i sense condicions a canvi de que el violí fos retornat en perfecte estat. El citava dissabte a l’hora del té en el seu despatx.

5. En Savir va trobar la porta del despatx tant sols ajustada i va entrar sense trucar ni demanar permís. El despatx, com era de suposar, estava buit. En Savir va deixar anar un esbufec i va pensar que si el seu professor havia estat tant descuidat de deixar-lo entrar sol allà, una vegada més, era que havia perdut l'oremus definitivament. Si era culpa seva, no pensava empenedir-se’n. Va deixar la funda de violí recolzada a l’escriptori. A sobre la taula hi havia una ampolla de licor de poma, amb una nota enganxada en la qual es llegia “Si vis pacem…”,  una cita a mig dir que a en Savir li resultava vagament familiar de les classes de llatí però de la qual no aconseguia recordar ni l’autor ni el final. Semblava evident, però, que en Jacobs deposava les armes i potser aquella era la seva manera civilitzada de fer-ho. En Savir va treure el suro de l’ampolla d’una mossegada, el va escopir ben lluny, va mig omplir un got que hi havia al costat i va llençar l’ampolla a terra. Abans de veure va apropar-se el got al nas. El contingut feia un lleuger tuf a vinagre, va pensar que reflectia el mal gust del vell, però en Savir el va buidar d’un sol glop, tal qual feia tot en aquesta vida, amb avarícia. Acte seguit va recuperar la funda de violí, la va posar a sobre la taula i la va obrir, deixant a la vista el grapat de cendra a que havia reduït aquell instrument d’incalculable valor. Va deixar anar un gemec que pretenia ser una sorollosa rialla de triomf, però que va quedar a mitges per culpa d’un calfred que li va recórrer l’espina dorsal. El calfred es va convertir de seguida en una enrampada i l’enrampada en unes convulsions incontrolables. Cinc minuts després, el cos d’en Savir jeia a terra recargolat en una postura antinatural i amb una taca d’escuma al voltant de la boca.

Des de dos metres i mig més amunt, la part immaterial d’en Savir contemplava amb pena el seu maldat cos i just abans de desaparèixer per sempre més, els seus ulls es van anar a trobar amb l’ampolla i la nota amb la cita –de Juli Cèsar, ara se’n recordava- “Si vis pacem (si vols pau)… para bellum”

–Prepara la guerra! Idiota! ” Va cridar desesperat en Savir. Però ningú l’havia de sentir... ja, en aquest pla de l’existència.

Vi de batalla

Vi de batalla.

Sobre el cap del vell Josep s’ajuntaven els núvols, grisos i blaus, carregats d’aigua i amenaçant turmenta. Per l’aspecte del cel i la fredor sobtada de l’aire, aquella pluja de finals d’agost, es podia convertir amb facilitat en una calamarsada. L’home va llençar l’aixadell amb un cop decidit, clavant-lo a terra, com un jutge dicta sentència a cops de martell. Es va mirar el palmell de les mans, plens de mules, durícies i talls -tants com màrtirs hi ha als cementiris, va pensar- i de les mans, els seus ulls van passar cap a les vinyes, carregades de raïm que encara no era prou madur. Va tatxar amb la llengua i va deixar anar una escopinada estreta i allargassada, fosca pel tabac. Al seu rostre, torrat per l’aiguardent i el sol de l’estiu, els ulls estrets se li van humitejar d’impotència, però tot i l’enrabiada que li feia un nus a la gola,  no va deixar anar ni llàgrimes ni renecs, com sí que havia fet quan era jove.

En Josep continuava allà plantat al cap de mitja hora, esperant que comencés el concert de llamps i trons, quan van caure les primeres gotes. Primer esquitxades lleugeres i després gruixudes com un puny i fredes com el gel. Ell continuava quiet, tossut, esperant que arribés la senyal definitiva que engegaria tot el pes de la descàrrega, fins que un tro de proporcions nòrdiques va fer tremolar el cel i la terra, confonent-los l’un en l’altre. Satisfet i sense esvarar-se, en Josep va agafar l’aixadell pel mànec pintat de roig sang i el va començar a balancejar endavant i enrere. Amb un somriure insolent i la barbeta desafiant, projectada enlaire, va començar a caminar entre les vinyes amb pas marcial, com un general que passa revista a les seves tropes abans de l’inevitable batalla i que n’espera valor i coratge fins a l’últim alè. Es va prometre un cop més que, aquella vegada, el vi que sobrevingués seria magnífic i tindria regust a victòria. Tindria regust a victòria.

Un pont per ser creuat

Un pont per ser creuat.

Què és autèntic? Què val la pena que sigui dit? I recordat? Quines paraules escollir? Com les direm? Seran noves? Seran nostres? Què ens fa diferents i tant semblants alhora? Es aquí des d’on hem de començar? La diferència que s’ha de salvar per establir una trobada? O la trobada que ens farà ser diferents? Així ha de ser? Què serà? Però primer, qui serè? L’ànima torturada? El cavaller de les rialles?  Es aquesta tant sols una màscara veneciana de dues cares? I tu, qui ets tu? Necessita el món el relat d’un altre jo? D’un altre “tu i jo”?

Si em miro, ara mateix –però no en aquest precís instant, aquí recolzat al llit, escrivint en la penombra d’un llum de tauleta- si em miro ara, dic, amb els ulls closos, em veig dempeus a l’extrem d’un pont. A sota, segur, hi ha aigua -un riu o la mar això ja no ho sabria dir- separant dos móns. Estic quiet, parat i fa tant de fred que em neteja fins i tot per dins. D'un tros enllà, hi ha una densa boira que oculta de la meva mirada el que hi pugui haver a l’altra banda.  La certesa d’un horitzó blau, electrificant. Tal vegada una promesa.

Començo a caminar pel pont sense gairebé adonar-me’n. A mesura que m‘allunyo del meu costat i de la terra coneguda, els meus ànims flaquegen i la meva voluntat trontolla. Però una suau brisa ja no em deixa tornar enrere i abans de desaparèixer, ve a recordar-me a cau d’orella amb un últim bufec, que toca ser valent. Quan marxa tot queda en una calma tensa, espessa i carregada d'estàtica. Decidit, m’endinso en la boira i quan m’envolta, ja no sé si vaig o vinc. De cop només puc sentir les meves passes com un eco llunyà, doncs l’espessor és tan gruixuda que sembla fins i tot esmorteir els sons. Un olor a aigua salada que gairebé puc mastegar m’omple el nas. Dec travessar un oceà immens. M’he de guiar a través de l’olfacte per mantenir-me lluny de la vora i no caure daltabaix, quan de cop, des de dins de la meva pròpia oïda m’arriba, rítmic com sempre, el metrònom que duc al cor. Cec i sord cap enfora, vaig posant un peu davant de l’altre fins que sento que he arribat al punt de no retorn -en el qual estic igual de lluny d’ambdós extrems- i pensatiu, m’aturo. Sento que necessito parar i assaborir el moment, esbrinar si puc veure quelcom que m’il·lumini.

Passen uns minuts interminables d’angoixa quan al firmament –si és que se’n pot dir així d’allò que mira el que no hi veu més que amb l’ànima- apareixen dues ametlles que van prenent forma i volum fins que hi reconec dos ulls. Els ulls s’obren i es mostren bruns i somriuen amb la mirada, que és intel·ligent, càlida i entremaliada. Tinc la sensació que m’analitzen encuriosits i amb cert neguit, provant d’esbrinar que hi tinc a dins. Volen muntar el trencaclosques, però sense acabar-lo del tot, com si la irresolubilitat fos essencial. Miro aquestes pupil·les dilatades i m’embarga una sensació de mareig plaent, d’abandonament, com si em perdés en un secret que només nosaltres coneixem. Els ulls es tanquen. Sé que ha arribat el moment de seguir caminant.

Ara he d’anar amb molt de compte perquè ja no sé si m’apropo o m’allunyo i podria donar un mal pas i caure a l’oceà glaçat que se’m tancaria a sobre. L’únic que em marca el camí és el metrònom i he de confiar que les meves passes coincideixin amb el seu batec. D'altra banda, un nou salt al buit m'espera. Gradualment tornen els sons del món. Primer el de les meves passes colpejant amb fermesa l’asfalt, després el de la xerrameca dels ocells per sobre el meu cap i per últim, l'udol del vent. La boira s’esvaeix mica en mica i passa de densa capa grisa a ser una fina capa massa estesa sobre el cel. Torno a tenir camp de visió i al meu davant veig la carretera que corre sobre el pont i m’apropa a l’extrem on s’ajunta amb terra ferma.

Quan hi arribo no miro enrere, sinó que em pregunto si torno a ser on era o tot just sóc a tocar de la terra promesa.

Descans

1. El descans d'un nen.

De petit tenia un somni recorrent en el qual em veia abocat a una basta immensitat que semblava no tenir límit ni significat. Tenia lloc en un espai dominat per una buidor fosca i d’aparença monolítica, però que en realitat era molt inestable i que en qualsevol moment podia esclatar en calidoscòpiques figures geomètriques de colors primaris i textures intrincades. La comparació més fidel que llavors podia trobar era la de la miríade d’espurnes i llamps i focs artificials que un mateix  es provoca al fons dels ulls si els tanca ben fort i els frega amb els punys.

Després de ficar-me al llit i tancar el llum, amb la vista cegada pel contrast brutal d’una foscor sobtada, era la meva ment la que m’anava anticipant els diferents estadis que se succeïen. Mentre els meus ulls s’intentaven adaptar desesperats a la foscor,  era conscient de que les parets s’anaven enretirant del seu lloc i que com més lluny anaven, més ràpid semblaven fugir. El llit desapareixia a la meva esquena, i jo queia. Queia en un oceà profund fins a simes abissals que anul·laven els sentits i l’essència de totes les coses. Ja no podia estar segur de si seguia ocupant les parets físiques del meu propi cos o si només era una consciència penjada i fixa en un punt indeterminat d’aquell espai insondable. Contemplava el tot més buit i no podia dir si els meus ulls havien deixat de funcionar o tant sols era que allà no servien de gaire.

Poc a poc punts de color groc, blau, taronja i vermell es llançaven a la carrera traçant fines línies sobre aquella foscor que un moment abans semblava empassar-s’ho tot i en qualsevol lloc –perquè els conceptes direccionals i el punt de referència havien perdut el sentit- apareixien figures polièdriques i d’altres composicions tridimensionals que s’expandien i projectaven cap a fora des del seu propi centre, com els cristalls d’un floc de neu monstruós en creixement exponencial.

L’espai continuava immens i inabastable, però poc a poc les proporcions s’anaven invertint i les distàncies entre les formes es reduïen. Llavors començava el meu viatge, tot travessant un portal entre dimensions, capbussant-me en la substància elemental del cosmos, flotant entre planetes titànics, estrelles gegantines i meteorits incandescents. La meva consciència es desplegava i ja no era més una entitat fixa i suspesa. Així com m’acostava a cubs, triangles, hexàgons i als nòduls de la teranyina de fractals que tot ho unia, podia comprovar com eren de grans i es feia evident la meva infinitesimal existència. Intentava apropar-me el màxim, per tal de poder tocar-los. Però mai estava prou a prop d’aquells gegants.

Me n’adonava que el més adient en aquella situació embogida, hagués estat que m’envaís un terror paralitzant, catatònic, un horror de proporcions còsmiques cap a allò desconegut i que la meva ment infantil no hauria hagut de poder comprendre. Però contra tot pronòstic, aquell marrec petit i tímid que jo era i que s’hauria d’haver cagat als pantalons, no tenia por.

No tant sols no tenia por, sinó que les sensacions contradictòries –o complementàries- de buidor i plenitud, de moviment i quietud, de caos i d’ordre que m’envaïen i que en un principi em deixaven sense alè, poc a poc es tornaven reconfortants. Fins al punt que en innombrables nits, aquest era el viatge que la meva ment feia cap el món dels somnis i més enllà, a un lloc on ja no podien seguir-me els monstres -ni els del món real ni els de la realitat amagada al seu darrere- i exhaust per la travessia, m’abandonava, respirant sa i estalvi.

El rescat d'Orfeu

El rescat de l'Orfeu.

Volia escriure una història que tingués lloc al metro, però abans de posar-me a escriure res, necessitava saber quants vagons tenia un comboi i com que mai m'havia parat a contar-los i ningú tampoc va saber dir-me quants eren, vaig haver d'anar jo mateix a comprovar-ho i sense voler, vaig descobrir que allà abaix hi viuen ànimes perdudes  -perdudes, sí- perquè si bé la majoria només està de pas, també n'hi ha que queden atrapades entre el vidre i el plàstic... entre el ferro i la terra. 

Als vagons, als túnels, als transbords, trossos de nosaltres mateixos se'ns desenganxen sense que ens assabentem de res. Allà abaix retalls de consciència viuen reclosos en silenci durant les nits i de dia, quan els passatgers atrafegats omplen les andanes i els vagons, es tornen caníbals que s'alimenten de les nostres preocupacions i capficaments, dels nostres somnis i esperances, fent mossegades de la matèria primera de la què ells mateixos són fets. Ens atrapen per un instant prenent tant sols el necessari i passen de l'un a l'altre, anant i venint, saltant a través de les nostres mirades com espurnes embogides de vida.

Pujo al primer vagó i així quan el metro enfila una recta, gairebé puc veure el comboi en tota la seva extensió. Em col·loco els auriculars, ja que per fer el que em disposo a fer -i si no em vull perdre jo mateix- cal que estigui aïllat de les converses dels que hi ha al meu voltant. Toca esperar, tenir paciència.

Un home ha entrat al vagó de cua. Ve llegint un llibre sobre mitologia. Està molt concentrat en la seva lectura, quan de sobte un impuls que sembla espontani -però que en realitat és una reminiscència d'un ressort primitiu que ens alerta del perill- l'obliga a aixecar la vista.

Assegut al seu davant, un altre home, vestit amb americana i corbata, intenta realitzar un hàbil moviment per pispar la cartera al del seu costat -un treballador amb mono i botes de seguretat- que està mig adormit. El lladre se sent observat i perd la concentració durant un instant. La noia que seu a l'altre costat del treballador, aprofita el moment per empènyer lleugerament i despertar a la víctima. El lladre, que se sent enxampat, mira a la noia als ulls i es passa el dit índex pel coll, dissimuladament però en clar gest d'amenaça.

La noia, amb un inici d'atac de pànic, canvia de vagó sense donar temps a ningú a dir res. S'asseu a l'únic lloc lliure, mentre encara li tremolen les cames, la vista fixada a terra. Només veu sabates. N'hi ha unes que li criden l'atenció –estan perfectament enllustrades- i aixeca el cap per veure qui les calça. Un noi, força prim i amb unes ulleres de pasta enormes i quadrades –informàtic a totes vistes- aparta la mirada.

Avergonyit, pensa si el deu haver reconegut. Ja fa setmanes que coincideixen. Sempre a la mateixa hora. L'observa cada dia des del vagó contigu, coneix tots els conjunts que porta i totes les expressions de la seva cara, des de l'alegria, fins a la tristesa i avui, el neguit. De sobte recobra la consciència de l'entorn i es troba mirant fixament a un punk, que ofès, com a resposta, aixeca el dit del mig.

El metro s'atura i una nova riada de gent entra sense miraments. El punk esbufega, angoixat per l'aglomeració. Entre l'allau, una noia amb una motxilla molt gran ha quedat de peu al seu costat. La mira i veu el cansament als seus ulls. Dubta un instant. S'aixeca dissimuladament, com si volgués baixar, tot i que encara li queden unes quantes parades i, sense dir res, li cedeix el seu lloc. La noia respira alleujada. Els ulls li brillen, el moment s'acosta. Em mira.

Tanco els ulls. A l'andana de la meva ment, veig un noi i una noia asseguts l'un al costat de l'altre. Es la noia més maca que he vist mai. El noi està callat, mirant endavant sense veure que té al davant i ella li pregunta per què no diu res. Més tard s'empescarà alguna història estranya sobre la importància del silenci. O potser no la tornarà a veure mai més... 

Obro els ulls. Just per veure com es tanquen les portes. Ara jo sóc a fora del vagó. “Com he arribat fins aquí?”. Llavors la veig a ella, que em mira des de dins, somrient, amb una mà posada a la finestra. El metro se'n va, es perd en la foscor del túnel. La gent marxa escales amunt i em quedo sol.

Amb un somriure melangiós a la cara, enfilo cap a cel obert.

Lego ergo sum 

Quan la policia va venir amb les seves preguntes, els hi vaig explicar que ja feia unes setmanes, vaig trobar el meu amic en una biblioteca del centre, sol i molt quiet, assegut a terra. Va ser la última vegada que el vaig veure.

-Què fas aquí, nen?.- li vaig preguntar.

-Espero.

-A qui?. Alguna amiga nova de la que m'hagis de parlar? Digues, digues, no et deixis res.

-No, no. No és el que et penses... espero una elecció.

-Una elecció?.- m'havia deixat intrigat. Era un paio força curiós.

-Sí. Una senyal. La crida d'un llibre, aquest serà el que m'emporti.

-No entenc res noi.- amb cada resposta encara es posava més interessant.

-Escollir llibres pot resultar molt perillós. Es millor deixar que siguin ells els que ho facin.

-Em sembla que no et segueixo. M'estàs prenent el pèl?- es va acostar i amb veu molt baixa va dir:

-Mira, t'explicaré un secret, però m'has de prometre... és igual... te l'explico.

-T'escolto.

-Jo tenia 8 anys. Recordes aquella col·lecció de llibres?, “Escull la teva pròpia aventura”. Passava hores llegint-la. Saltant pàgines, una i una altra vegada, fins que trobava el final que volia.

-I doncs?

-Que vaig fer mal fet. Vaig fer trampa. Així que em van jurar venjança.

-Però qui ha sigut?.- No entenia res de res.

-Els llibres. Qui si no?

-Em sembla que tu estàs molt mal·lament, col·lega.

-Escolta això. Quan vaig llegir “Els tres mosqueters” em vaig tallar amb un full del llibre. El tall es va infectar, no va haver-hi manera de parar la infecció i al final van haver d'amputar-me la punta del dit índex.

-Sí, sempre m'havia preguntat què...

-Espera!. Encara n'hi ha més. Quan vaig llegir “El comte de Monte-Cristo”, la meva xicota, la Mercè, va marxar amb un dels meus millors amics i la policia em va trincar per tràfic de drogues, unes drogues que, evidentment, no eren meves. Em van tancar una temporada, que vaig aprofitar per llegir “Robinson Crusoe”, vaig estar setmanes sense tenir notícies de ningú, no vaig rebre cap visita en mesos, vivia aïllat de tot fins que un dia, un dimecres, em van deixar anar. Vaig seguir amb “Dracula” i al acabar em van diagnosticar fotofòbia. Gràcies a “Hamlet” vaig descobrir que durant els mesos que havia estat a la trena, la meva mare i el meu oncle havien tingut una aventura, vam tenir una baralla molt forta i vaig perdre el contacte amb la família. Amb “El club de la lluita”, uns antics companys de cel·la acabats de sortir em van partir la cara en un bar per culpa d'un comte pendent. Des de “El retrat de Dorian Gray” no hi ha una sola foto en la que surti enfocat, ni tant sols la de la fitxa policial, ¡I això que me la van fer abans de llegir-lo!. I no vull seguir, però...

-Tot això sembla increïble. Coincidències.- No m'ho podia creure.

-Si pensar això et fa sentir més tranquil, bé. Però jo intento ser cautelós. Per si les mosques.

-I dius que ara deixes que siguin ells qui et trien a tu? No serà perillós? I què passa amb els llibres que tenen un final feliç?.- Jo tenia un munt de preguntes, però ell ja no va contestar.

-Aquell!.- Va dir assenyalant un llibre que havia caigut d'un prestatge. Va recollir-lo i sense dir res més, ni acomiadar-se de mi, embargat d'una energia sobtada, irresistible i inexplicable, que semblava endur-se'l, va sortir corrents. Entre les seves mans, agafat amb molta força, duia “L'home invisible” d'H. G. Wells.

“Sí”, li vaig assegurar al policia, "aquella vegada, va ser la última que el vaig veure".

La torxa

La torxa

Llum càlida que el cor m’escalfes ,

 buscant l'equilibri et trobo en les paraules   

i si d'amagat ens veiem a deshores

 diferent m'il·lumines i et fas relativa, 

captiva de l’esbiaixada deriva

que van prenent les meves ombres
mentre s'allarguen el viatge i les jornades.

Llum, presonera de l'instint i del desig

en l'aspre solitud de les meves nits,

 cremes els meus somnis 
d'ànsies de conèixer, 
d'aventures i d'anhels

quan els ulls encara tinc oberts.

Llum, sense tu no podria viure,

però si no em donessis treva

amb una cançó alegre i cervesa,

 no hi hauria vida de la qual gaudir-ne.

I on trobaria jo el refugi de la fresca

on, si la torxa que duc calés foc al freixe?

Vertical

Vertical

Des de la finestra de la meva habitació, les vistes han canviat molt en els darrers temps. No tant sols perquè jo m’ho miro tot amb uns altres ulls, sinó que el paisatge urbà ha experimentat una gran transformació. Al meu davant, on en part hi havia els terrenys que ocupava l’escola on vaig fer la primària, ara s’alça imponent i grandiós  un edifici de color blanc. Una versió modernitzada, neta, polida i de protecció oficial, dels monstruosos eixams d'abelles i formiguers que donen forma al barri de Sant Ildefons. Gairebé el puc veure deteriorar-se poc a poc, encara que ara sigui pràcticament invencible. Brut i gris d'aquí a deu anys.

Entre el monstre de "Melvillianes" característiques i l’edifici més proper i en estricta línia recta des de la meva finestra, s’obre un quadre d'uns vint metres d'amplada, a través del qual la meva vista encara encerta a veure uns altres tants de la Ronda i la part més baixa i antiga de l’Hospitalet. Més enllà, els gratacels del complex La Fira 2, la cara interior del cementiri de Montjuïc i a la dreta, en els dies més clars, una franja de mar blau. És en els dies assolellats d'hivern, al punt de les cinc de la tarda, que el sol cau en l’angle just i adequat per il·luminar l’esquena dels edificis de baix, més enllà de la Ronda i les finestres em tornen un reflex irisat i enlluernador, de tons daurats i platejats, que contrasta fortament amb l’ombra freda, de grisos, blaus marins i violetes, que ja s’apodera del meu barri. I així, amb un indirecte artístic platònic crepuscle, va caient la nit durant una hora llarga i mandrosa.

Es llavors, quan la majoria dels dies surto a passejar amb el gos i caminant tranquil·lament, m’arribo fins a la Torre de la Miranda i des del passeig puc veure el delta del Llobregat gairebé en la seva totalitat. Allà l’Hospitalet, una mica més a la dreta el Prat, més enllà l’aeroport. Centenars d'edificis que s’alcen sobre tones de ciment, vidre i acer, zones industrials post-modernes i trams de foscor on encara resisteix algun reducte insolent, híbrid, de vida rural i urbana i solars sense construir. Un laberint de carrers, carreteres, autopistes i punts il·luminats. La capa de negre esquitxada d'espurnes taronges, grogues i en certs casos, vermelles, en senyal d'avis. Entre elles s’estenen eixos de llum led que ho connecten tot.

Al vespre en aquesta època de l’any, els carrers orientats de nord a sud, es converteixen en corredors d'un vent glaçat que convida a la gent a córrer a buscar refugi a casa. Respiro fondo i amb calma, deixant que la llum i el fred m’omplin i em netegin per dins i contemplo la civilització en silenci, adonant-me'n de que és com observar una criatura quan dorm, per un instant precís d'una bellesa hieràtica, pura i majestuosa i -per això mateix- d'una força terrible, indiferent i irresistible en el seu despertar.