Un pont per ser creuat

Un pont per ser creuat.

Què és autèntic? Què val la pena que sigui dit? I recordat? Quines paraules escollir? Com les direm? Seran noves? Seran nostres? Què ens fa diferents i tant semblants alhora? Es aquí des d’on hem de començar? La diferència que s’ha de salvar per establir una trobada? O la trobada que ens farà ser diferents? Així ha de ser? Què serà? Però primer, qui serè? L’ànima torturada? El cavaller de les rialles?  Es aquesta tant sols una màscara veneciana de dues cares? I tu, qui ets tu? Necessita el món el relat d’un altre jo? D’un altre “tu i jo”?

Si em miro, ara mateix –però no en aquest precís instant, aquí recolzat al llit, escrivint en la penombra d’un llum de tauleta- si em miro ara, dic, amb els ulls closos, em veig dempeus a l’extrem d’un pont. A sota, segur, hi ha aigua -un riu o la mar això ja no ho sabria dir- separant dos móns. Estic quiet, parat i fa tant de fred que em neteja fins i tot per dins. D'un tros enllà, hi ha una densa boira que oculta de la meva mirada el que hi pugui haver a l’altra banda.  La certesa d’un horitzó blau, electrificant. Tal vegada una promesa.

Començo a caminar pel pont sense gairebé adonar-me’n. A mesura que m‘allunyo del meu costat i de la terra coneguda, els meus ànims flaquegen i la meva voluntat trontolla. Però una suau brisa ja no em deixa tornar enrere i abans de desaparèixer, ve a recordar-me a cau d’orella amb un últim bufec, que toca ser valent. Quan marxa tot queda en una calma tensa, espessa i carregada d'estàtica. Decidit, m’endinso en la boira i quan m’envolta, ja no sé si vaig o vinc. De cop només puc sentir les meves passes com un eco llunyà, doncs l’espessor és tan gruixuda que sembla fins i tot esmorteir els sons. Un olor a aigua salada que gairebé puc mastegar m’omple el nas. Dec travessar un oceà immens. M’he de guiar a través de l’olfacte per mantenir-me lluny de la vora i no caure daltabaix, quan de cop, des de dins de la meva pròpia oïda m’arriba, rítmic com sempre, el metrònom que duc al cor. Cec i sord cap enfora, vaig posant un peu davant de l’altre fins que sento que he arribat al punt de no retorn -en el qual estic igual de lluny d’ambdós extrems- i pensatiu, m’aturo. Sento que necessito parar i assaborir el moment, esbrinar si puc veure quelcom que m’il·lumini.

Passen uns minuts interminables d’angoixa quan al firmament –si és que se’n pot dir així d’allò que mira el que no hi veu més que amb l’ànima- apareixen dues ametlles que van prenent forma i volum fins que hi reconec dos ulls. Els ulls s’obren i es mostren bruns i somriuen amb la mirada, que és intel·ligent, càlida i entremaliada. Tinc la sensació que m’analitzen encuriosits i amb cert neguit, provant d’esbrinar que hi tinc a dins. Volen muntar el trencaclosques, però sense acabar-lo del tot, com si la irresolubilitat fos essencial. Miro aquestes pupil·les dilatades i m’embarga una sensació de mareig plaent, d’abandonament, com si em perdés en un secret que només nosaltres coneixem. Els ulls es tanquen. Sé que ha arribat el moment de seguir caminant.

Ara he d’anar amb molt de compte perquè ja no sé si m’apropo o m’allunyo i podria donar un mal pas i caure a l’oceà glaçat que se’m tancaria a sobre. L’únic que em marca el camí és el metrònom i he de confiar que les meves passes coincideixin amb el seu batec. D'altra banda, un nou salt al buit m'espera. Gradualment tornen els sons del món. Primer el de les meves passes colpejant amb fermesa l’asfalt, després el de la xerrameca dels ocells per sobre el meu cap i per últim, l'udol del vent. La boira s’esvaeix mica en mica i passa de densa capa grisa a ser una fina capa massa estesa sobre el cel. Torno a tenir camp de visió i al meu davant veig la carretera que corre sobre el pont i m’apropa a l’extrem on s’ajunta amb terra ferma.

Quan hi arribo no miro enrere, sinó que em pregunto si torno a ser on era o tot just sóc a tocar de la terra promesa.

Descans

1. El descans d'un nen.

De petit tenia un somni recorrent en el qual em veia abocat a una basta immensitat que semblava no tenir límit ni significat. Tenia lloc en un espai dominat per una buidor fosca i d’aparença monolítica, però que en realitat era molt inestable i que en qualsevol moment podia esclatar en calidoscòpiques figures geomètriques de colors primaris i textures intrincades. La comparació més fidel que llavors podia trobar era la de la miríade d’espurnes i llamps i focs artificials que un mateix  es provoca al fons dels ulls si els tanca ben fort i els frega amb els punys.

Després de ficar-me al llit i tancar el llum, amb la vista cegada pel contrast brutal d’una foscor sobtada, era la meva ment la que m’anava anticipant els diferents estadis que se succeïen. Mentre els meus ulls s’intentaven adaptar desesperats a la foscor,  era conscient de que les parets s’anaven enretirant del seu lloc i que com més lluny anaven, més ràpid semblaven fugir. El llit desapareixia a la meva esquena, i jo queia. Queia en un oceà profund fins a simes abissals que anul·laven els sentits i l’essència de totes les coses. Ja no podia estar segur de si seguia ocupant les parets físiques del meu propi cos o si només era una consciència penjada i fixa en un punt indeterminat d’aquell espai insondable. Contemplava el tot més buit i no podia dir si els meus ulls havien deixat de funcionar o tant sols era que allà no servien de gaire.

Poc a poc punts de color groc, blau, taronja i vermell es llançaven a la carrera traçant fines línies sobre aquella foscor que un moment abans semblava empassar-s’ho tot i en qualsevol lloc –perquè els conceptes direccionals i el punt de referència havien perdut el sentit- apareixien figures polièdriques i d’altres composicions tridimensionals que s’expandien i projectaven cap a fora des del seu propi centre, com els cristalls d’un floc de neu monstruós en creixement exponencial.

L’espai continuava immens i inabastable, però poc a poc les proporcions s’anaven invertint i les distàncies entre les formes es reduïen. Llavors començava el meu viatge, tot travessant un portal entre dimensions, capbussant-me en la substància elemental del cosmos, flotant entre planetes titànics, estrelles gegantines i meteorits incandescents. La meva consciència es desplegava i ja no era més una entitat fixa i suspesa. Així com m’acostava a cubs, triangles, hexàgons i als nòduls de la teranyina de fractals que tot ho unia, podia comprovar com eren de grans i es feia evident la meva infinitesimal existència. Intentava apropar-me el màxim, per tal de poder tocar-los. Però mai estava prou a prop d’aquells gegants.

Me n’adonava que el més adient en aquella situació embogida, hagués estat que m’envaís un terror paralitzant, catatònic, un horror de proporcions còsmiques cap a allò desconegut i que la meva ment infantil no hauria hagut de poder comprendre. Però contra tot pronòstic, aquell marrec petit i tímid que jo era i que s’hauria d’haver cagat als pantalons, no tenia por.

No tant sols no tenia por, sinó que les sensacions contradictòries –o complementàries- de buidor i plenitud, de moviment i quietud, de caos i d’ordre que m’envaïen i que en un principi em deixaven sense alè, poc a poc es tornaven reconfortants. Fins al punt que en innombrables nits, aquest era el viatge que la meva ment feia cap el món dels somnis i més enllà, a un lloc on ja no podien seguir-me els monstres -ni els del món real ni els de la realitat amagada al seu darrere- i exhaust per la travessia, m’abandonava, respirant sa i estalvi.