Descans

1. El descans d'un nen.

De petit tenia un somni recorrent en el qual em veia abocat a una basta immensitat que semblava no tenir límit ni significat. Tenia lloc en un espai dominat per una buidor fosca i d’aparença monolítica, però que en realitat era molt inestable i que en qualsevol moment podia esclatar en calidoscòpiques figures geomètriques de colors primaris i textures intrincades. La comparació més fidel que llavors podia trobar era la de la miríade d’espurnes i llamps i focs artificials que un mateix  es provoca al fons dels ulls si els tanca ben fort i els frega amb els punys.

Després de ficar-me al llit i tancar el llum, amb la vista cegada pel contrast brutal d’una foscor sobtada, era la meva ment la que m’anava anticipant els diferents estadis que se succeïen. Mentre els meus ulls s’intentaven adaptar desesperats a la foscor,  era conscient de que les parets s’anaven enretirant del seu lloc i que com més lluny anaven, més ràpid semblaven fugir. El llit desapareixia a la meva esquena, i jo queia. Queia en un oceà profund fins a simes abissals que anul·laven els sentits i l’essència de totes les coses. Ja no podia estar segur de si seguia ocupant les parets físiques del meu propi cos o si només era una consciència penjada i fixa en un punt indeterminat d’aquell espai insondable. Contemplava el tot més buit i no podia dir si els meus ulls havien deixat de funcionar o tant sols era que allà no servien de gaire.

Poc a poc punts de color groc, blau, taronja i vermell es llançaven a la carrera traçant fines línies sobre aquella foscor que un moment abans semblava empassar-s’ho tot i en qualsevol lloc –perquè els conceptes direccionals i el punt de referència havien perdut el sentit- apareixien figures polièdriques i d’altres composicions tridimensionals que s’expandien i projectaven cap a fora des del seu propi centre, com els cristalls d’un floc de neu monstruós en creixement exponencial.

L’espai continuava immens i inabastable, però poc a poc les proporcions s’anaven invertint i les distàncies entre les formes es reduïen. Llavors començava el meu viatge, tot travessant un portal entre dimensions, capbussant-me en la substància elemental del cosmos, flotant entre planetes titànics, estrelles gegantines i meteorits incandescents. La meva consciència es desplegava i ja no era més una entitat fixa i suspesa. Així com m’acostava a cubs, triangles, hexàgons i als nòduls de la teranyina de fractals que tot ho unia, podia comprovar com eren de grans i es feia evident la meva infinitesimal existència. Intentava apropar-me el màxim, per tal de poder tocar-los. Però mai estava prou a prop d’aquells gegants.

Me n’adonava que el més adient en aquella situació embogida, hagués estat que m’envaís un terror paralitzant, catatònic, un horror de proporcions còsmiques cap a allò desconegut i que la meva ment infantil no hauria hagut de poder comprendre. Però contra tot pronòstic, aquell marrec petit i tímid que jo era i que s’hauria d’haver cagat als pantalons, no tenia por.

No tant sols no tenia por, sinó que les sensacions contradictòries –o complementàries- de buidor i plenitud, de moviment i quietud, de caos i d’ordre que m’envaïen i que en un principi em deixaven sense alè, poc a poc es tornaven reconfortants. Fins al punt que en innombrables nits, aquest era el viatge que la meva ment feia cap el món dels somnis i més enllà, a un lloc on ja no podien seguir-me els monstres -ni els del món real ni els de la realitat amagada al seu darrere- i exhaust per la travessia, m’abandonava, respirant sa i estalvi.