El rescat d'Orfeu

El rescat de l'Orfeu.

Volia escriure una història que tingués lloc al metro, però abans de posar-me a escriure res, necessitava saber quants vagons tenia un comboi i com que mai m'havia parat a contar-los i ningú tampoc va saber dir-me quants eren, vaig haver d'anar jo mateix a comprovar-ho i sense voler, vaig descobrir que allà abaix hi viuen ànimes perdudes  -perdudes, sí- perquè si bé la majoria només està de pas, també n'hi ha que queden atrapades entre el vidre i el plàstic... entre el ferro i la terra. 

Als vagons, als túnels, als transbords, trossos de nosaltres mateixos se'ns desenganxen sense que ens assabentem de res. Allà abaix retalls de consciència viuen reclosos en silenci durant les nits i de dia, quan els passatgers atrafegats omplen les andanes i els vagons, es tornen caníbals que s'alimenten de les nostres preocupacions i capficaments, dels nostres somnis i esperances, fent mossegades de la matèria primera de la què ells mateixos són fets. Ens atrapen per un instant prenent tant sols el necessari i passen de l'un a l'altre, anant i venint, saltant a través de les nostres mirades com espurnes embogides de vida.

Pujo al primer vagó i així quan el metro enfila una recta, gairebé puc veure el comboi en tota la seva extensió. Em col·loco els auriculars, ja que per fer el que em disposo a fer -i si no em vull perdre jo mateix- cal que estigui aïllat de les converses dels que hi ha al meu voltant. Toca esperar, tenir paciència.

Un home ha entrat al vagó de cua. Ve llegint un llibre sobre mitologia. Està molt concentrat en la seva lectura, quan de sobte un impuls que sembla espontani -però que en realitat és una reminiscència d'un ressort primitiu que ens alerta del perill- l'obliga a aixecar la vista.

Assegut al seu davant, un altre home, vestit amb americana i corbata, intenta realitzar un hàbil moviment per pispar la cartera al del seu costat -un treballador amb mono i botes de seguretat- que està mig adormit. El lladre se sent observat i perd la concentració durant un instant. La noia que seu a l'altre costat del treballador, aprofita el moment per empènyer lleugerament i despertar a la víctima. El lladre, que se sent enxampat, mira a la noia als ulls i es passa el dit índex pel coll, dissimuladament però en clar gest d'amenaça.

La noia, amb un inici d'atac de pànic, canvia de vagó sense donar temps a ningú a dir res. S'asseu a l'únic lloc lliure, mentre encara li tremolen les cames, la vista fixada a terra. Només veu sabates. N'hi ha unes que li criden l'atenció –estan perfectament enllustrades- i aixeca el cap per veure qui les calça. Un noi, força prim i amb unes ulleres de pasta enormes i quadrades –informàtic a totes vistes- aparta la mirada.

Avergonyit, pensa si el deu haver reconegut. Ja fa setmanes que coincideixen. Sempre a la mateixa hora. L'observa cada dia des del vagó contigu, coneix tots els conjunts que porta i totes les expressions de la seva cara, des de l'alegria, fins a la tristesa i avui, el neguit. De sobte recobra la consciència de l'entorn i es troba mirant fixament a un punk, que ofès, com a resposta, aixeca el dit del mig.

El metro s'atura i una nova riada de gent entra sense miraments. El punk esbufega, angoixat per l'aglomeració. Entre l'allau, una noia amb una motxilla molt gran ha quedat de peu al seu costat. La mira i veu el cansament als seus ulls. Dubta un instant. S'aixeca dissimuladament, com si volgués baixar, tot i que encara li queden unes quantes parades i, sense dir res, li cedeix el seu lloc. La noia respira alleujada. Els ulls li brillen, el moment s'acosta. Em mira.

Tanco els ulls. A l'andana de la meva ment, veig un noi i una noia asseguts l'un al costat de l'altre. Es la noia més maca que he vist mai. El noi està callat, mirant endavant sense veure que té al davant i ella li pregunta per què no diu res. Més tard s'empescarà alguna història estranya sobre la importància del silenci. O potser no la tornarà a veure mai més... 

Obro els ulls. Just per veure com es tanquen les portes. Ara jo sóc a fora del vagó. “Com he arribat fins aquí?”. Llavors la veig a ella, que em mira des de dins, somrient, amb una mà posada a la finestra. El metro se'n va, es perd en la foscor del túnel. La gent marxa escales amunt i em quedo sol.

Amb un somriure melangiós a la cara, enfilo cap a cel obert.