Trobar-nos. Sobre l’evolució, la genètica, l’amor i estimar.

Trobar-nos. Sobre l’evolució, la genètica, l’amor i estimar.

Avui el primer en que he pensat ha estat en aigua. Quan encara era al llit podia sentir com flotava, gairebé sense voler. Movia els braços i avançava amb cada braçada. Avançava! Després, mentre esmorzava a la cuina, m’han vingut al cap l’Stanislaw Lem i Solaris.

L’heu llegit? Compte! Ara us n'explicaré algunes coses. L’argument va més o menys així: una missió espacial arriba a una estació situada sobre un planeta anomenat Solaris, la superfície del qual és tota d’aigua. A mesura que avança la trama, el protagonista –Kelvin- comença a tenir visions de la seva dona, morta en un temps indeterminat, anterior. Fins que la seva presència es torna física. Ell i l’altre humà present en l’estació voregen constantment la línia entre la realitat, l’al·lucinació i la bogeria. En última instància, però, es deixa entreveure que el seu estat es producte de l’entorn  i que fins i tot la presència de la dona morta és una manifestació del propi planeta Solaris, que intenta establir un pont de comunicació amb els humans. Sense aconseguir-ho, és clar. La impossibilitat d’establir una comunicació fluida o fins i tot correcta entre éssers vius –el jo i l’alteritat- és un dels temes entorn els quals gira tota l’obra de Lem.

Llavors, mentre menjava un sandvitx i prenia el cafè del matí he rebobinat l’argument. Solaris és una novel·la amb molts matissos i que pot i ha de ser abordada des de diferents punt de vista, però en relació a les meves reflexions, em centro en aquells aspectes que els hi són particularment rellevants. Un planeta/ment, per intentar establir comunicació amb un home, fa aparèixer la seva companya morta –extreta dels seus record i per tant, fidel a la imatge que ell tenia d’ella- i tot i que al començament la tàctica dóna el seu resultat –l’home es deixa endur per les visions per poder omplir el buit que sentia- progressivament se li fa evident que li manca alguna cosa. A tots dos, de fet.

No és realment la seva companya, és clar, només un record manllevat i materialitzat i per tant,  sense l’essència que la feia ser qui era, la persona de la qui ell s’havia enamorat, la dona per la qual havia desenvolupat sentiments. Què passa si afegim a la idea de la impossibilitat d’establir una comunicació real i sincera entre dos éssers el factor dels sentiments? En aquest cas, l’amor.

I aquí em teniu, un ateu, humanista, historiador i estudiant d’Antropologia i Evolució Humana, convençut de que tot procés del món físic és mesurable i explicable segons unes lleis naturals,  fent el cafè un dijous al matí, pensant en la impossibilitat de comunicació real i alhora, en flagrant contradicció, en l’amor com quelcom transcendental que requereix d’una comprensió que d’alguna manera, escapa a la matèria. O com a mínim, que té una dimensió material i immaterial, alhora, cristal·litzada en forma del diàleg entre dos éssers vius. I de sobte, me n’he adonat –o he arribat a una conclusió personal, potser intransferible- de que Solaris de Lem és una fotografia en negatiu del que estic segur que ell mateix creia que era un dels pocs llenguatges universals al nostre abast i que fa realment possible la comunicació entre dos éssers vius: l’amor.

La qüestió és que a diferència d’altres llenguatges universals –la música, la melodia, la harmonia, les matemàtiques- que són codificats perquè puguin ser compresos i interpretats tant individualment com col·lectiva, l’amor és un diàleg -bidireccional, recíproc- entre dues parts unitàries que amb una barreja d’instint i d’esforç conscient donen forma a un codi privat -secret, si voleu- que només es veu desxifrat en comprendre l’essència de l’altra part. I a l’inversa. Allò que ens fa ser qui som. Tu. Jo.  Nosaltres.

L’amor és un sentiment, sí, i és la nostra genètica la que ens dota de la capacitat d’experimentar-lo a través d’un conjunt de reaccions físiques i químiques. Una d’aquestes reaccions és una idea, i per tant, immaterial. Aquí rau la dimensió transcendental de l’amor.

Les persones som un agregat de processos físics, químics i genètics, que ens doten d’una configuració anatòmica i morfologia específiques i de la capacitat d’experimentar instintivament emocions i de desenvolupar un raonament abstracte. Un dels resultats de l'abstracció són els nostres sentiments. Encara més enllà, el medi en el qual creixem potenciarà en nosaltres una sèrie de capacitats innates determinades, i ho farà en la mesura que aquestes representen un major adaptabilitat i per tant, més possibilitats de sobreviure. En un tercer nivell, serem educats i condicionats com a membres d’una família, una tribu, una regió, una cultura i en un llarga llista de comunitats socials que deixaran totes la seva impremta en el nostre caràcter i la nostra personalitat en forma d’habilitats adquirides, traumes, vicis, i en últim terme, defectes i virtuts que passaran pel degut sedàs ètic i moral.

Desenvoluparem personalitats polièdriques. Tot i estar fets de la mateixa matèria, la gran variabilitat de factors resulta en persones úniques. En part subjectes a la uniformitat i la predictibilitat de les lleis físiques i naturals, en part condicionats per l’oscil·lació entre l’estabilitat i la inestabilitat del medi, però en bona mesura susceptibles a l’aleatorietat, les mutacions, l’espontaneïtat i el caos.

Nosaltres estem construïts de matèria. I sobre aquesta matèria ens podríem prendre la llicència –no gens gratuïta- de comparar-la amb el hardware dels aparells informàtics. Les nostres directrius bàsiques de comportament, aquelles habilitats innates i atàviques regides per l’hipotàlam, les connexions neuronals del nostre cervell, el nostre sistema nerviós, la capacitat de raonament abstracte, el nostre neocòrtex funcionant a ple rendiment, serien el nostre particular sistema operatiu; com el que posa en marxa els processos informàtics en un ordinador. Com sabem, la plasticitat del cervell tot i disminuir amb l’edat, és molt gran i la capacitat de refer o d’establir noves connexions neuronals es manté durant tota la vida -tret dels casos de lesions neuronals greus- el nostre sistema operatiu s’actualitza constantment, doncs, i en això també existeix un cert paral·lelisme. Finalment, la cultura, les habilitats i coneixements adquirits serien equiparables al software que és carregat en els aparells informàtics i que els doten de la capacitat d’interactuar, operar i alterar el seu entorn.

La psicologia, la biologia, l’antropologia, la història, la sociologia, l’estadística, la genètica, l’anatomia, l’etologia: les ciències socials i naturals, en definitiva, ens atorguen la possibilitat d’estudiar l’ésser humà i apropar-nos a un coneixement més acurat del ens col·lectiu, l’espècie humana. Es poden arribar a establir patrons de comportament, definir tipus de personalitats i patologies, es pot determinar derives genètiques o fins i tot les probabilitats de desenvolupar malalties. Però nosaltres, humans, som quelcom més que éssers socials o entitats programades comparables amb màquines, oi? 

Cadascun de nosaltres és un persona. Hem d’acceptar un elevat grau de determinisme genètic i de condicionament que ens personifica i atorga un rol... Però... –i és un però amb majúscules-  la gran variabilitat de factors interns i externs, les possibilitats de combinacions profusament elevades i de vegades, inesperades, resulta en un percentatge d’imprevisió i d’excepcionalitat que cal tenir en compte. Un materialista pur criticarà aquest punt de vista amb l’argument de que estic entrant en el terreny metafísic i filosòfic –potser fins i tot teològic- distorsionant fets objectius, i que lluny de la ciència, no poden ser degudament refutats. I tant mateix, el factors d’improvisació i de mutació presents en el procés evolutiu ens hauríen de donar una pista sobre l'excepcionalitat que representa cada individu i que tots ells són en certa mesura, impredictibles. Configuracions morfològiques apart, la difusió d’idees abstractes noves i originals i la seva propagació també en serien un clar exemple.

El tot és més que la suma de les seves parts, com deia Aristòtil. Es clar. Potser. Podem deixar de mirar l’arbre i contemplar embadalits la magnificència del bosc –per fer servir una metàfora a l’ús- però els boscos són fets d’arbres, al cap i a la fi, i cada arbre compta.

Si estirem el fil de l’evolució de l’espècie haurem d’arribar necessàriament a la conclusió de que els humans moderns ens diferenciem dels nostres avantpassats i probablement d’altres animals que poblen el nostre planeta, en que hem desenvolupat no sols una capacitat inigualable –de moment- pel raonament abstracte i el simbolisme. Particularment, m’agrada destacar els factors d’auto-consciència –tant individual com col·lectiva- i la nostra capacitat per projectar idees en l’espai i el temps: la potencialitat i l’imaginari. Des de imaginar la forma que ha de tenir una eina i extreure-la a partir d’un únic bloc de pedra fent ascles per tècnica de percussió, a especular sobre futurs –o passats- alternatius. Quantes històries, tant les microscòpiques com les que canvien el decurs de la història, no hauran començat així “i si...”.

Els temps condicionals ens fan humans, imperfectament i potencial, humans. Cal afegir una tendència molt accentuada per a l’empatia –potser derivada de la nostra consciència d’espècie i de formar part d’un ecosistema complex. Posar-nos en el lloc de l’altre i experimentar una sensació de comprensió, i de vegades, fins i tot la transferència d’emocions i sentiments és clau per a la nostra supervivència, tant individual com de l'espècie. El resultat final de la suma d'estabilitat, excepcionalitat, predictibilitat, caos, potencialitat i abstracció és una mena d’agregats i construccions, que es mantenen en un moviment constant de desenvolupament, reciclatge i desintegració i que ens hauríen de resultar molt familiars. Vides humanes.

Tot i ser conscients de la complexitat, en el nostre desig de trobar una explicació –natural o sobrenatural- al món que ens envolta i a nosaltres mateixos, els humans tendim al reduccionisme. Volem trobar una única resposta per tot. Una teoria unificadora. El primer moviment. El moviment perpetu. El Big-Bang. La relació causa/efecte. L’evolució. La baula perduda. Deu. El verb. El bosó de Hicks... o la partícula de deu. Els mites. Les religions. El poble escollit. Els condemnats. El judici final. El paradís o els inferns. El Nihilisme. L’Absurd. 16 tipus de personalitat. Eneagrames...., 42...

Tendim a menystenir la complexitat com si fes de la realitat quelcom inexplicable i difícil d’entendre. La gent vol respostes ràpides, solucions senzilles, simplicitat de funcionament... tothom té pressa. Al cap i a la fi, l’Univers pot ser o no ser infinit, però els humans i tots els altres ésser vius, som finits i mortals. La ignorància és la felicitat? Mentida!

Qui es pararà a contemplar o estudiar el vol d’un corb?  I els ulls d’una mosca? El sistema nerviós d’un dofí, la composició de les roques magmàtiques, els anells d’un arbre mil·lenari o les ruïnes de Babilònia i Assíria? Qui, doncs, tindrà temps de preservar els idiomes que es parlen al planeta, d’estudiar les anomalies i les mutacions en les cadenes d’ADN, de deixar testimoni de les cultures que s’extingeixen quan són absorbides per d’altres que les excedeixen en habitants, qui parlarà en nom dels que no tenen veu perquè són considerats poc més que un nombre en un estudi de mercat, qui li tendirà una mà al refugiat i a l’exiliat d’un país llunyà, qui li aguantarà la porta de l’ascensor al veí nouvingut a l’edifici, qui saludarà amb la mà al vianant que creua el carrer?

Ens bombardegen amb missatges contradictoris sobre la uniformitat i la interconnexió creixent en el món global i ens instrueixen en la necessitat de la competitivitat, del proteccionisme i de la rivalitat existent entre individus, comunitats i estats. Ens alliçonen sobre com hem de ser, què hem de sentir, com ens hem de vestir, què podem o no pedem fer amb els nostres cossos. Ens institucionalitzen i estereotipen, ens mesuren i indexen i llavors ens llencen al món a enfrontar-nos els uns amb els altres.

Coneixeu la teoria dels set passos, oi? Aquella que diu que entre tu i jo, hi ha com a molt set persones -en realitat cinc, si no ens comptem a tu i a mi- que ens podrien posar en contacte. I què si la persona 1 i la 7 viuen respectivament, posem pel cas, a Washington i a Ciutat del Cap, o encara millor, a Lhasa i a Chiapas? I si la persona 1 i la 7 estan efectivament connectades per 5 individus, però no es troben mai en tota la vida? I si no passen ni a la vora? Heu pensat que en la majoria dels casos la persona 1 i la 7 ni tan sols coneixen els seus noms respectius, ni es paren a pensar que existeix tal persona a l’altra banda del món... o al carrer del costat? O que existeix una ciutat més enllà de la que trepitja cada matí? Les estadístiques de ventes d’automòbils tenen en compte el pidolaire del meu vagó del metro de les 8 del matí? I és que potser la renta per càpita comptabilitza els guanys dels manters i les prostitutes?

Es que no veieu que estem més connectats els uns amb els altres que en cap altre època de la humanitat? Que vivim més junts, la densitat és més gran i la massificació entorn les grans urbs cosmopolites és cada vegada major i més opressiva? Sí, estem més connectats i més a prop, però vivim més solitaris i alienats que mai, dels altres i de nosaltres mateixos. Què en penseu? Vivim en una realitat súper connectada o en moltes realitats paral·leles que no arriben sinó a fregar-se tímidament? Cada vegada estic més convençut de que vivim en una espècie de multivers complex, format per la miríade d’històries i diferents estrats de la realitat que s’ignoren o s’observen en una prudent llunyania.

I no obstant, seguim fets de la mateixa matèria, tenim la mateixa morfologia, la mateixa estructura anatòmica, els mateixos processos mentals i generem possibilitats, potencialitats i tendències estadístiques i compartim espai i temps. Enmig de tota aquesta intricada xarxa hi ha nòduls i nexes d’unió i de la complexitat i espessor en sorgeixen les combinacions més inesperades, les associacions més inversemblants entre tot tipus d’organismes, que es beneficien els uns dels altres en una relació simbiòtica que assegura la supervivència i la següent generació. Podem escollir transmetre els gens o renunciar-hi per deixar lloc a d’altres combinacions, decisions que al seu torn poden ser alhora producte de reflexos  condicionats o d’abstraccions conscients, preses en virtut de la competitivitat pels recursos o la cooperació i el mutualisme per subsistir: tota estratègia és bona mentre la vida es va obrint camí.

I val la pena viure-la, perquè entre tota aquesta entropia, en aquest oscil·lar constant entre l’ordre i el caos, a cada milisegon, en cada nanomil·límetre, apareix un nou significat, una essència única en la seva configuració, el producte de la complexa combinació de múltiples factors de predictibilitat i aleatorietat, interns i externs. Emprar una part del temps que l’existència ens concedeix en buscar aquestes essències úniques és una aventura que tots hem d’estar disposats a córrer. Fins i tot els més solitaris. Sobretot els més solitaris.

Trobar-les i comprovar com les potencialitats esdevenen realitats, com les probabilitats esdevenen estadístiques i com la compatibilitat es transforma en complementarietat pot tenir com a preu la nostra mortalitat, la nostra temporalitat, la impermanència inherent dels éssers vius i les relacions que establim, la tristor dels finals i la buidor de les absències, però de ben segur que és un preu petit en comparació al guany i el gaudí que n'obtenim. La comprensió. La connexió. I sí, val la pena pagar un preu tan alt, ni que la connexió real, el diàleg silenciós, la comprensió mútua, durin el que dura sentir el batec de l’altra persona entre els dits de les mans enllaçades durant un minut.

I no, no hi ha cap efecte sobrenatural que en determini les condicions, no hi ha un objectiu clar que perseguir, ni una intencionalitat en la existència. La existència simplement ÉS. Això és el que hi ha de sagrat en nosaltres. El seu llenguatge i ritual simbòlic: l’amor, el diàleg, comprendre’ns i en virtut de la nostra essència, semblança i diferència, estimar-nos. I aquesta és, crec, la màgia autèntica.

Ser i anar-nos trobant.

En Kelvin pensant que, en l’espai i el temps, aquells moments de felicitat autèntica varen existir.