Joguina en mans del destí

Joguina en mans del destí

El petit Yali no va néixer d’una flor de lotus. Va arribar al món des del ventre de la seva mare, com tots. Va arrencar a plorar, com tots. Va aprendre a caminar vora l’any d’edat i a parlar una mica més d’hora que la resta. Va anar a l’escola a partir dels tres anys, com la majoria. Llegia i escrivia força bé des de bon començament i de seguida va demostrar aptituds per a l’estudi. D’una manera racional i emocional podia ser considerat com a prematur per a la seva edat i no eren poques les persones grans que es descobrien explicant-li les seves cabòries a aquell marrec. Era una d’aquelles persones a les quals des de ben petits els acompanya una aura de paciència i comprensió. Però va ser precisament aquesta manera que els altres tenien de veure’l que el va allunyar una mica de tots el que l’envoltaven. I un nen que es llença endavant d’aquesta manera, no sol tornar enrere, ni girar-se massa a mirar si el segueixen.

Un seguit de casualitats, però, el van posar en un camí totalment inesperat per a un nano d’un barri pobre de les afores d’una megalòpolis futurista. La primera, en Yali era el quart fill d’un segon fill. Res d’extraordinari i menys encara en una comunitat acostumada a les famílies nombroses. No obstant, entre les famílies dels seus amics i mestres de l’escola n’hi havia que seguien una vella religió -una que mai havia acabat d’extingir-se entre la voràgine de cotxes de luxe i gratacels d’obscures entitats financeres- que sostenia que els números amagaven una realitat més real que la pròpia realitat. O alguna idea mística semblant. Consideraven que en Yali tenia quelcom de diferent i van creure que era bona idea que persones amb una visió més elevada de la vida el coneguessin i valoressin. I així, un bon dia van trucar a la porta de casa de la família d’en Yali una parella de monjos vestits amb túniques de colors vius.

Ja sabeu com va. Ho heu vist a les pel·lícules, ho heu llegit en els llibres. Un barri de barraques i carrers bruts entaforats entre edificis de disset plantes i apartaments de cinquanta-cinc metres quadrats. Una caseta feta de retalls d’uralites, tàbics que no aïllen del fred i cables elèctrics tan entortolligats i pelats que cada dia que passa sense un incendi o una enrampada mortal pot ser considerat una victòria. Hi ha una gotera que cau amb el ritme exacte d’un compàs de dos per quatre sobre un plat d’alumini, fent una melodia una mica frenètica però tediosa, com les vides arrossegades repartides entre la feines que gairebé no donen ni per menjar i els programes de televisió estrafolaris i cridaners importats de ves a saber on, parits entre una ment malaltissa i un coll emmidonat i uns talons d’agulla.

Els monjos xerren amb els pares, que poc acostumats a parlar amb gent important i carregada de raons, no les tenen totes. Fins que la promesa d’un futur millor fa caure la barrera de la desconfiança. I per últim, demanen parlar amb el noi. El troben eixerit i despert i dóna respostes raonades i madurades que sobten per la seva clarividència i que posen en guàrdia a uns adults prou pagats de sí mateixos. Els monjos es miren i assenteixen amb gravetat. Miren els pares i aquests el seu fill com si fos la primera vegada que el veiessin. Van a l’habitació del costat i parlen d’una prova i de la possibilitat d’endur-se el noi. Prometen tornar al dia següent. 

L’endemà en tornen no dos, sinó quatre i un d’ells, no gaire més gran que en Yali, porta una bossa de tela. A dins de la bossa hi ha quatre objectes, que queden disposats en una taula, l’un al costat de l’altre. No té massa importància què és cadascun d’aquests objectes, sinó qui n’era el propietari. Un dels monjos mira en Yali i li pregunta si troba algun d’aquests objectes familiar, si sent algun lligam especial. En Yali s’encongeix no gaire segur de què se suposa que ha dir, en realitat no ha vist mai de la vida cap d’aquells estris tronats. 

El monjo més gran insisteix i li demana que triï, que n’esculli un. En Yali allarga la mà, però s’atura en l’últim moment. No sap on hi ha la trampa, no li fa gaire gràcia tot aquest assumpte i sospita que tard o d’hora li caurà una clatellada. Mira el monjo i aquest l’esperona amb un moviment que conté seguretat, impaciència, urgència i autoritat a parts iguals. Fins i tot avança una mica el cap, com si fos una ordre i no una petició. En Yali, encongit, agafa l’objecte que li sembla menys perillós, més amable segons la seva manera d’entendre el món. El que sembla menys una arma i més una joguina. 

Els monjos somriuen complaguts, s’abracen i alcen els braços al cel, agraïts per presenciar aquell moment tan transcendental que havien esperat durant tan i tan de temps. “Teníem raó”, els hi diuen als pares d’en Yali, “el nen és la reencarnació d’un dels mestres de la nostre ordre!”. I els hi expliquen més concretament que es tracta d'una reencarnació del monjo Yu, -ni més, ni menys!- un dels més savis, compassius i influents mestres que havien passat pel seu monestir i que amb bon criteri –com sempre- havia escollit una llar relativament propera per poder ser trobat i un molt convenient recipient per retornar al món. Com en poden estar segurs? Doncs perquè el noi ha reconegut la joguina preferida del monjo Yu i només la reencarnació del monjo Yu hauria pogut saber que es tractava de la seva joguina. Aquella i no una altra.

Els pares s’abracen amb una barreja d’esperança i por pel seu fill. Els monjos els hi demanen que els hi deixin endur-se el noi i donar-li una educació i una vida plena entre la seva comunitat, una vida allunyada de la pobresa. Poder viure entre un cert luxe, pau i harmonia segons una norma de vida monàstica i unes condicions en les que impera el bon criteri, el seny i l’estabilitat. Els pares d’en Yali dubten, al cap i a la fi és el seu fill i ells creuen que són essencials per a la seva educació, són ells qui li han d’ensenyar com és el món, ells els qui tenen uns somnis i un futur planejat pel seu fill. Els monjos es mostren comprensius, però inflexibles en la seva voluntat d’endur-se el noi, no poden renunciar a aquesta oportunitat, i finalment els hi ofereixen totes les facilitats que poden: un trasllat per a tota la família al poble més proper al monestir i la promesa de poder veure en Yali de tant en tant. I ja està, tan senzill com això. Tothom està content per haver trobat una solució que complagués a totes les parts. L’únic que queda és fer les maletes i marxar i començar una vida nova, cadascú allà on li toca.

En Yali es queda parat enmig de l’habitació amb la joguina a la mà, veient com tots marxen entre rialles i felicitacions. De sobte se n’adona que el monjo novici s’ha quedat enrere i recull les altres joguines amb parsimònia i veneració. En Yali li allarga la que ell té, per tornar-li. “No, és teva” li diu el novici. Ell fa que no amb el cap. “Sí, es teva, sempre ho ha sigut”. En Yali insisteix i li allarga de nou. No la vol conservar. No és seva, no la vol. “De debò, és teva. No siguis burro. Només aquesta podia ser teva. Es que no veus que les altres pertanyien al monjo Wang, al monjo Qin i al monjo Han? La del monjo Yu és la teva... Monjo Yu...”. En Yali parpelleja i pensa “Flipa”.