Un refugi

Un refugi.

Fa gairebé dotze anys.

Em vaig enfilar a la caseta on hi havia els comptadors de la llum i repenjat al pal del fanal que en sortia directament, vaig encendre’m una cigarreta. Eren vora les sis del matí d’un diumenge del mes d’Agost i tot i que començava a pujar la temperatura l’ambient encara conservava certa frescor. Ens trobàvem a l’extrem sud de les pistes de l’aeroport, prou lluny  de les terminals, i l’avió del qual el meu company i jo havíem carregat les bodegues sortia amb  retard perquè els del combustible encara no havien acabat d’omplir-lo. Com que nosaltres havíem de ser allà fins que s’enlairés, podíem gaudir d’uns minuts de tranquil·litat.

Que el nostre vol sortís tard no significava que l’aeroport anés a quedar aturat de sobte. En qualsevol lloc, en qualsevol moment, algú havia de tenir plans de contingència per tot. Controladors aeris molt estressats fent la seva feina en serien un bon exemple. Fos com fos, els avions seguien sortint i jo allà ajagut, fumant, mentre deixava que els primers rajos del dia em torressin una mica més la cara, contemplava com aquells trossos de ferralla tant imponents aixecaven el vol just al meu davant. Recordo el cel lliure de núvols i d’un blau que espetegava com un llamp, d’aquells que semblen un fuet picant a terra. Em sentia un privilegiat, com si una companyia de teatre estigués duent a terme una representació només per a mi. El soroll de les turbines posant-se en marxa i accelerant era la banda sonora i l’olor dens del carburant, els efectes especials.

-Saps? No hauries de fumar.- Va dir el meu company. Li vaig dedicar una mirada irònica. S’estava encenent una cigarreta.- No, no ho hauríem de fer.

-Et preocupa la nostra salut. Suposo.

-Si, exacte. Perquè si peta el camió del combustible la nostra salut se’n ressentirà. I jo no em vull morir...

Vaig apagar la cigarreta i vaig tancar els ulls mentre deixava anar un sospir. Em va venir al cap una pel·lícula sobre la guerra de Vietnam -aquella amb en Robin Williams de protagonista- i per uns instants vaig imaginar que el nostre carro de maletes era un jeep, que la pista d’enlairament no era de ciment, sinó de sorra i que el meu company no es deia Joaquín, sinó Washington, era del Bronx i fumava herba directament del canó del seu fusell, mentre guaitàvem una selva sospitosament encalmada. Quan vaig obrir de nou els ulls, els nois del combustible desenganxaven la mànega de l’ala de l’avió i en Joaquín tancava les bodegues.

-Escolta... contesta si vols, eh?.- Deia el meu company.- Tu a què li tens por?

-Què vols dir por?.- vaig assenyalar amb el cap la turbina.- A això?

-No, home, en general.

-Ah! En general... Es clar, noi. Clar que tinc por.   

-Però a què?.- Va fer que no amb el cap.- Es que la meva xati s’ha quedat prenyada, saps? I és el primer i no sé ben bé què he de fer, ni si ho faré bé quan sigui el moment...

-Suposo que mai s’està preparat fins que t’hi trobés. Però segur que te’n sortiràs. Segur.- Les meves paraules eren sinceres. Suposava que n’hi hauria prou.- Ets treballador. Honrat. Bona persona. Anirà bé, ja veuràs.

-I doncs? Tu què dius?

Ja pujats al carro i apartats de l’avió vaig contestar:

-A l’aigua, que no sé nedar.- Vam riure.- No, de veritat. A quedar-me sol, em penso.

-Quan siguis un iaio, vols dir?

-No hòstia. Ja saps que vull dir. A no trobar mai una noia que m'agradi de veritat i que jo també li agradi. Una noia amb la que arribar a comprendre'ns i amb la que poder caminar de costat. A més em fa por cagar-la quan la trobi. Dir alguna cosa que no toqui. O descobrir que no sóc prou bo.

-Però què dius? Tu també sabràs què fer quan t’hi trobis.

Però jo no n’estava tant segur. Suposo que amb el temps, em vaig anar fent a l’idea. Em vaig fer a conviure amb la sensació de no ser ningú. De que la soledat era una opció. També suposo que va ser llavors, allà assegut al seient del conductor, tot repenjant els peus al quadre i veient com d’una vegada per totes el nostre avió marxava i s’enlairava just per sobre dels nostres caps cap a l’horitzó blau, que vaig decidir que aquells cinc minuts de pau abans de la nostra conversa, serien una de les primeres estances del meu refugi de la memòria. Un lloc on anar a petar quan els meus ossos grinyolessin per la càrrega dels records, dels errors i de les decisions preses, bones, o dolentes. No en tenia ni idea.

Convençut, vaig deixar un trosset meu allà i posant-me de nou en marxa, vaig començar a posar fites per trobar el camí de tornada quan fes falta.