Més enllà de la frontera.

Més enllà de la frontera

Hi ha dies que em llevo

i totes les línies del món són tortes.

Tot és allà on era

quan vaig mirar

per última vegada

només que desplaçat

i apuntant cap a una altra banda.

Veig que la gent camina

empesa per l’angoixa

intentant fondre’s, absent,

en un zona grisa

 que traça el seu camí

entre la nostàlgia

del que podria haver estat,

la resignació

del que ja no pot ser

i l'esperança

del que podria no arribar mai.

Caminem,

i hi ha dies

que m’hi trobo, 

entre ells,

 tots com sonàmbuls

sense cap altre objectiu

que l’oblit del jo,

per poder suportar

la interminable repetició

de gestos i moviments,

cansats i innecessaris,

que tots duem a terme

en l’arrossegar

dels nostres cossos

en aquesta roda

entaforada entre barrots

a dins d’una gàbia

feta de ferro

i xapada en un or

que cau a trossos,

deixant a la vista
la closca d’un rovell

d'aspecte ocre

 i olor a descomposició.

N’hi ha que intentem 

respirar

i treure el cap,

entre les empentes,

els cops de colze

i les estrebades d’aquells

que, rendits, proven

d’enfonsar-nos

sota el pes 

de la seva desídia

i el seu abandonament

i n'hi ha que encara

proven de fugir

de la cobdícia 

que llampega

en les mirades rabioses

dels perdonavides,

del foc homicida

i psicòpata que escupen

els ionquis amb corbata,

de l'enveja que per respirar,

ofega,

de la covardia que pren forma

de competitivitat

ferotge i despietada

d’aquells que fan del món

un mecano ple de greix,

un món manegat per mans

que brandeixen

ganivets esmolats

i boques plenes

de dents serrades

que esquincen i masteguen

nombres sencers,

dolorosament invisibles,

barnissats d'oli negre

refregit i roent,
nombres masegats

per boques immundes

que rosseguen

entranyes esberlades

per armes automàtiques

i xuclen el moll de l’ós

i la matèria grisa escampada

sobre el ciment

d’autopistes interurbanes

en accidents de trànsit

producte d'una pressa malaltissa

i acaparen, engoleixen

i deixen nu d'esperit el jovent

de les places tristes, tristes,

quadrades i grises

on abans creixia salvatge el verd

entre fluids corporis,

insectes i la sàvia de les plantes

i ara no hi arrela res més

que l'odi i la ignorància.

 Espero

que algú m’assenyali

acusant-me

de no tocar-hi,

de no haver perdut la raó abans,

de no oblidar el seny i la rauxa,

en descobrir que l’harmonia

és per tot arreu

i només cal escoltar-la

i observar-ne extasiat

la seva presència

fins i tot allà on sembla improbable

i sobretot allà on no sembli possible

car la vida sempre troba el camí,

ja sigui desafiant el caos informe,

ja l’ordre abstracte i inhumà,

o ara obrint-se pas

entre el temps i l’espai,

ballant la dansa

d’àtoms i matèria,

trobant el seu lloc

en una encaixada de mans,

en una abraçada sincera

o en un encreuament d’ulls

que encapsulen

un univers sencer.

Perquè l’univers sona

i sona fent una melodia

que cal que sigui escoltada

i que transmet emocions

a qui la sap percebre,

sigui a on sigui

la seva presència,

vagi on vagi

la seva voluntat.

I qui viu,
real i autèntic, 
és qui s'atreveix
a posar lletra
al seu propi poema,

qui viu i explica

el seu propi relat

i escriu les seves línies
en sang, si cal

en sang, si es pot

en sang,

si els altres n’estan assedegats

qui deixa un tros d’ànima

en cada racó

que trepitja,

fent tòrcer les línies

del món
en record de la seva lluita

per despertar del malson

i fa pertorbar 

el malson dels altres,

sacsejant 

les seves extremitats,

cridant 

per espantar

els murmuris malignes

que intenten destorbar

el seu pensament

i enterbolir el seu ànim.

Sí! Cal foragitar-los,

conjurant

la rebel·lió

i el començament

de noves aventures,

que deixaran rastre

i que algú recordarà

en temps llunyans

i en descobrirà

la melodia

i cantarà

una nova cançó.

Feu-me cas!

Podem moure el món,

si més no,

el que hi ha a dins nostre,

i un cop l’eix es desplaça

podem prendre el timó,

fer-lo girar a banda i banda

amb totes les forces que ens quedin,

sense guardar-ne gens ni mica

ni estalviar esforços

i encarar-nos de proa

allà on ens sembli

sense que ens hagi de fer por

com de lluny ens hagi de dur

el vent que marca

el nostre nou rumb.

I més encara!

si ens ha de dur més enllà

de qualsevol frontera coneguda!